Saber de lletra

L'AVI.- (...) ¿Que ja sabeu què vol dir entrar un llibre?...

SENYOR PAU.- No em creia jo... que...

L'AVI.- Un destorb! ¿Que hauria fundat "La Puntual" jo, si m'hagués distret amb els llibres? ¿Que hauria seguit, el teu pare, si li hagués donat per a llegir? ¿I que hauries fet tants diners tu, si haguessis sabut de lletra? Llença això.

ESTEVE.- Bueno, el llençarem.

L'AVI.- A casa d'un comerciant són metzines, els llibres, o pitjor. Tots els que he vist que s'hi entretenien, han acabat per un desfalc. Comencen per un, després en ve un altre, i com que hi escriuen cabòries que no hi són a la merceria, ¿qui els lliga en el taulell, després? (...)

Santiago Rusiñol

L'auca del senyor Esteve

Això que en dieu art

Calçats Castelló, Granollers

SENYORA TOMASA.- (...) Què vols dir amb això que en dieu art?

RAMONET.- No hi ha manera de dir-ho.

SENYORA TOMASA.- Explica-m'ho.

RAMONET.- No es pot explicar. Aquestes coses no s'expliquen, se senten, s'hi naix, un les va estimant, estimant, fins que un dia que ja no pot abandonar-les.

SENYORA TOMASA.- Però a qui, què es va estimant?

RAMONET.- A ningú; s'estima un desig que és com un alè de crear, de fer obres, de veure-les créixer, de realitzar lo que un somnia.

Santiago Rusiñol

L'auca del senyor Esteve

Que sia rissat

ESTEVE.- És que això, que sia rissat, francament, no me'n sé avenir. D'una part, s'assembla a vostè; del nas, a mi; del front, a l'avi. Tot ell fet de peces nostres; però els rissos no sé d'on se'ls treu. És un luxe de senyoriu, que fins és massa, per a "La Puntual".

Santiago Rusiñol

L'auca del senyor Esteve

Santiago Rusiñol va publicar aquesta obra al 1907 i enguany es celebra el centenari de la seva primera representació al teatre Victòria de Barcelona.

L'escolà

Santuari de Falgars, el Berguedà

La figura de l'escolà que demana almoina em recorda a mossèn Ballarín i la història d'una església descrita en el seu llibre Mossèn Tronxo. Aquest escolanet em fa somriure i em transmet un punt d'humor propi d'una època. Ara fa pocs mesos ens ha deixat Josep Maria Ballarín i amb ell estem perdent una generació de capellans, que sent molt cultes, també estaven lligats i arrelats al seu poble. Uns capellans amb una forta personalitat i amb una visió profunda del seu temps i del món. 

Sàvies

"Els joves pensen que els vells són beneits; però els vells saben que els joves ho són"

Agatha Christie

Relat de Festa Major

Festa Major, fotografies d'Eugeni Forcano i text de Josep Maria Espinàs, Edicions Destino, Barcelona 1969.

El llibre que us presento té dues mirades singulars: la de l'escriptor Josep Maria Espinàs i la del fotògraf Eugeni Forcano. Són dos relats paral·lels, un amb imatges i l'altre amb paraules, fets a peu dret per tot el país. Té un valor artístic inusual i, avui, un valor històric i etnogràfic. És una delícia.

La cal·ligrafia de les plantes

Pla de Llerona

Invitació al viatge

"Ara és el millor temps, estimat amic, d'anar pel món.[...] El cel, alt i gloriós, fuig a tota hora, l'aire és suau. El sol és tebi i el vent petit porta una ramiola de fonoll, de romaní, d'esparreguera. [...] Els detalls de les herbes es dibuixen amb la virolla del bastó, al somni de resseguir la cal·ligrafia de les plantes. El mar, llunyà, verd i blau, poblat de formes vagues va passant."

Josep Pla

Invitació al viatge (fragment) dins Cartes de lluny

Esculpir el llibre

Arquivoltes del portal de l'església del Monestir de Ripoll, s. XII.                                                   

Em meravella cadascuna d'aquestes imatges esculpides a la pedra i que han perdurat al llarg de segles. Són imatges que desprenen espontaneïtat i vida i que avui, potser més que en qualsevol altra època, som capaços de captar la seva vàlua artística. Però a més, té un altre valor: la portalada sencera és com una gran Bíblia il·lustrada per ser llegida per tots aquells que s'hi atansin. 

Us proposo llegir aquest petit fragment: 

"A la primera de les arquivoltes exteriors hi veiem al mig l'Agnus Dei, l'Anell de Déu, flanquejat d'àngels que el veneren i també animals mítics i al·legòrics que sobretot a l'Edat Mitjana eren coneguts a través del Phisiologus. A la segona arquivolta trobem a l'esquerra escenes de la vida de sant Pere, Simon el Mag, la detenció i la seva crucifixió. A la dreta hi ha escenes de la vida de sant Pau, el seu bateix , fent un sermó i la seva detenció. [...] A la sisena arquivolta hi ha a la dreta sis escenes de la història de Daniel [...] A l'esquerra donant proporció al conjunt hi ha cinc escenes de la història de Jonàs: el camí cap a Nínive la balena que s'empassà a Jonàs. Al zenit de l'arquivolta més interior, la setena, hi ha el Crist al tron acompanyat per dos àngels amb encensers i a dreta i esquerra es representa la història de Caín i Abel." pag. 170

Diether Rudloff Catalunya romànica. Art, cultura i història.  (1980)  Edicions Polígrafa, Barcelona, 2007.

Dones d'aigua

Font-escultura d'aigua termal, Caldes de Montbui.                                       

                    

Aquesta escultura em recorda les dones d'aigua. N'he sentit a parlar de la mà de rondallistes del Montseny i de Riells. 

Joan Soler i Amigó, gran estudiós de la mitologia a casa nostra, ens fa una descripció molt didàctica de qui són les dones d'aigua en el llibre: 

- Joan Soler i Amigó (text),  Josep M. Martín i Saurí (il·lustracions), Mitologia catalana. Dracs, gegants i dones d'aigua. Editorial Barcanova, Barcelona, 1990.

Les dones d'aigua són divinitats conegudes amb altres noms: goges, aloges, encantades, paitides, llufes... i genèricament fades i serenes o sirenes les marines. 

A manera d'introducció, Joan Soler ens les descriu d'aquesta manera:

"(...) Les aigües són font i origen de tota cosa creada: arrosen els erms i hi fan créixer molsa i plantes, humitegen les prades, fan reverdir els boscos i donen ufanor a tota la natura. 

         De bon començament que s'hi mouen les goges, unes divinitats subtils, uns esperits lleugers que s'hi banyen i s'hi enfonsen i hi bleixen i s'hi escolen... Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació. " pag. 51

Són sers molt especials, joves i belles, que conserven les seves costums ancestrals, benignes però poderoses. 

"(...) Són extremament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins el gorg on elles s'amaguen ha estat arrabassat a les profunditats per terribles xucladors, i no se l'ha vist més. " pag. 52  

Les escales

Camí de ronda a prop de cala Montjoi, Roses.                                                                             

"Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-litiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I això ara és ben lluny. Aleshores el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color molt més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler d'Amèrica o de la mar remota de la Xina.  (---)"

Teresata-que-baixava-les-escales

dins de Ariadna al laberint grotesc

Salvador Espriu

Camí verd intens

                                                                                                                                        Camí a Argençola.

Hi ha llocs on les estacions es perceben d'una manera nítida, on el paisatge muda la paleta de colors a cada estació de l'any. A la Segarra la primavera és d'un color verd intens, un color que indefectiblement transmutarà al groc i colors terrosos de l'estiu.

Josep Pla, un 7 de maig dins El quadern gris, descriu aquest fenomen que observa en el seu Empordà nadiu d'una manera magistral:

La pluja ha refrescat el verd de les pinedes i de les userdes. Tot és brillant, brunyit. El blat està en el moment del pas del verd a l'escuma blanca i rossa de la maduresa. Els pujols laterals del paisatge - paral·lels a la mar- fan una ondulació llarga, d'una lluminosa suavitat, d'una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit. Els colors són forts i enllustrats i els perfils tenen una incisió profunda, un séc precís. 

El llenguatge de les flors.

Per Sant Jordi ens regalem roses com a símbol d'amor. Per saber-ne una mica més he buscat en un llibre titulat Llegendes i mites de les flors què deia sobre les roses i aquí en teniu un breu fragment:

"Entorn dels orígens de la rosa s'han teixit innombrables llegendes. Conten que Cibeles, per tal de venjar-se d'Afrodita, va crear la rosa, perquè només la bellesa d'aquesta flor pot competir amb la d'aquella daessa. Més endavant, la rosa fou consagrada a Afrodita. La seva bellesa i perfum figuren el gaudi de l'amor, i les seves espines, les ferides que l'amor causa. Diuen que la rosa és filla de la rosada, que ha nascut del somriure d'Eros, o que va caure dels cabells de l'Aurora, quan la deïtat de l'alba es pentinava. Segons un mite romà, Bacus, déu del vi i de les veremes, perseguia una encisadora nimfa, i només va poder deturar-la amb l'ajut d'un esbarzer. Quan el déu es donà a conèixer, la nimfa s'enrajolà delicadament. Bacus, agraït, va tocar l'esbarzer amb el seu tirs, i la planta espinosa va guarnir-se d'unes flors que tenien el color de les galtes de la noia. Una llegenda romanesa explica que una bellíssima princesa es banyava en un llac, i que el sol per tal de contemplar-la i cobrir-la d'ardents besades, va restar immòbil en el cel per espai de tres dies. Déu, adonant-se que l'ordre de l'univers perillava, va transformar la princesa en una rosa, i va manar al sol que seguís el seu camí. És per això que les roses acalen el cap i es ruboritzen quan el sol les saluda."

Rita Schnitzer, Llegendes i mites de les flors.

Edicions Elfos. Barcelona, 1984

A la vora del foc

                                                                                                       Casa museu Jacint Verdaguer, Folgueroles.


Avui us explicaré un conte de Pere Calders a la vora del foc:

Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d'una admiradora. Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d'enamorades que d'enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d'entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta i aparegué un missatger d'aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. Però no: el noi em va dir que s'havia equivocat de pis i em va demanar que li tornés la flor.

Judici precipitat dins Contes breus

Pere Calders 

Romànic

                                            Capitell del s. XIII del claustre de Sant Benet, Sant Fruitós del Bages.

Diether Rudloff en el seu llibre Catalunya romànica defensa la tesi que l'home del s. XX connecta amb la unitat de la visió romànica del món. Assenyala que: "les investigacions més importants de l'art romànic han tingut lloc durant les èpoques de l'expressionisme i el cubisme, perquè ambdós estils es condicionen mútuament i són expressió del mateix esperit del temps. Al cap i a la fi, la pintura no figurativa ens ha fet experimentar amb insistència la necessitat de penetrar en nous àmbits de consciència i superar de forma conseqüent el naturalisme buit de sentit."

Entre el cel i la terra

                                                                                                      Corró d'Amunt.

Llegeixo a Josep Pla i descobreixo a un agut pensador. Pla va escriure sobre els pagesos i amb una mirada que qualificaria d'antropològica fa la següent descripció:

El pagès viu entre el cel i la terra. (...) El pagès veu el cel en les herbes, en les fulles, en les espigues, en l'ull dels bous (...); veu les muntanyes i els camps, les arbredes i els boscos, les cases i els prats en el cel. El cel és com una aigua neta que reflecteix les coses de la terra. Aquesta barreja és el gran misteri de la vida.

Josep Pla

El geni del país i altres proses.

Edicions 62 

Paraules vives

Petit fragment de l'escrit Elogi de la paraula de Joan Maragall

I vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tots poetes, ¿quan serà que entrareu profundament en les vostres ànimes per a no sentir altra cosa que el ritme diví d'elles (les paraules) al vibrar en l'amor de les coses de la terra? ¿Quan serà que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l'encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns màgics prodigiosos.

15 d'octubre de 1903

Meditació

                                                                                                                                  Monestir de Montserrat.

Aquest silenci que la llum del cel li revelava en plena nit naixia del seu interior, quan la imaginació callava i l'esperit restava pacificat i lliure. 

Les torres del cel

La novel·la sobre els dotze monjos que van fundar Montserrat

Coia Valls

Per una paraula

                                                                                     Grafit a Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers.

Així comença VICTUS Barcelona 1714 la novel·la escrita per Albert Sánchez Piñol:

Si l'home és l'únic ésser que posseix una ment geomètrica i racional, ¿per què els indefensos combaten el poderós i el ben armat? ¿Per què els que són pocs s'oposen als que són molts, i els petits resisteixen als grans? Jo ho sé. Per una paraula.

La lectora

                                                                                                            Fàbrica de les Arts, Roca Umbert, Granollers.

S'esperava. Fa un temps que rellegia llibres, els que li agradaven més. El va obrir i va llegir:

          A mi sempre m'ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler...

Jardí vora el mar (començament)

Mercè Rodoreda (1909-1983)

La Baikal

                                                                                                                                                                                    Llac Baikal, Rússia.

Si us agrada viatjar, en persona o des de la butaca, us recomano el llibre De Sibèria al tròpic de Jaume Bartrolí. Aquí us deixo una petita mostra:

El Baikal és un llac estrany. (...) I és un lloc venerat com a sagrat pels mongols buriats i estimat per la seva bellesa per tots els russos. Els habitants de la riba, per respecte i perquè no s'enutgi, l'anomenen en femení: la mar Baikal.