Caminar per damunt les ones

Rellisquen per damunt del mar pausadament. Els podem veure a prop de la platja en dies sense gaire vent i amb aigües tranquil·les. Van amb un sol rem, en silenci i amb companyia.

Autoretrat

El temps fa que cada racó de la casa digui alguna cosa de nosaltres com si dia rera dia hàgim anat vestint un autoretrat. Potser és aquesta manera de desar les coses, d'haver-les escollit  i després aparellat amb altres distintes per ocupar el seu lloc i només aquell. Potser és l'absència de tot allò que ens hem desprès, de les coses que hi foren i un dia van desaparèixer. Potser és la llum o l'aire que s'hi respira. Sigui com sigui casa nostra és un espai particular on anem escrivint la nostra història.

Permanència

Safareig, Caldes de Montbui.                                            

No hi sent bé, per parlar amb ella cal apropar-s'hi i fer-ho a poc a poc i alt. Ve al safareig des de fa molt temps i renta roba des que era molt petita. Va venir de Múrcia ara farà seixanta anys i aquí, a Caldes, hi té els seus morts i vol quedar-se al seu costat, ja no tornarà al poble. M'ho explica mentre va fent, amb mans expertes i sorprenentment àgils, el ritual de cada dia.    

Instant

Una fotografia és una imatge congelada en el temps i l'espai, i a més, és sorda. Malgrat això, algunes vegades sentim una fressa de fons tenaç que s'ha incorporat a la imatge i que es fa tant perceptible com els seus colors i les seves formes. Un instant que omplim de vivències guardades a la nostra memòria, de veus agudes i rialleres i d'olor de colònia fresca.

Signa un vot per la independència

Ahir i avui l'ANC ha fet una campanya de recollida de signatures per la independència a tot el país. M'he apropat a una taula i he observat un gran moviment, les persones que s'hi atansen són molt diverses. Observo que són les persones més grans les que denoten més emoció en fer l'acta de la signatura. Ho fan per convicció i per estima al seu país. Són conscients de la transcendència del seu gest.

Aferradetes

                                                                                              Diada Xics de Granollers.

Fent servir els adjectius que tant li agradaven a Josep Pla, aquesta és una encaixada descomunal, gloriosa, gegantina, grandiosa, magnífica, sublim.

Quedem

                                                                                                                                                                               La carbonera, Cànoves.

La carbonera de Cànoves és un lloc de trobada i per retrobar-se. En Jaume i en Pere fa temps que es coneixen, saben l'un de l'altre allò que és essencial i no els cal saber la lletra menuda. Es respecten. Han quedat per fer un tros de camí plegats i redescobrir de nou els voltants.  

La lectora

                                                                                                            Fàbrica de les Arts, Roca Umbert, Granollers.

S'esperava. Fa un temps que rellegia llibres, els que li agradaven més. El va obrir i va llegir:

          A mi sempre m'ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler...

Jardí vora el mar (començament)

Mercè Rodoreda (1909-1983)

Aprendre de lletra

                                                                       Alumna d'un taller de cal·ligrafia, lletra romana.

Vaig assistir a un taller de cal·ligrafia i em va marevellar. Hi assistien persones de diferents edats; molts eren joves que complementaven els seus estudis de disseny gràfic. Aprenien, molt concentrats i en silenci, a fer bé els pals, les corbes, les proporcions... de la lletra romana. En una època on els ordinadors són omnipresents, aquests nous escribes em van fer redescobrir el valor de la paraula manuscrita.

Els que observen

     
                                                                                                                       Plaça de la Corona, Granollers

Són vigilants de la ciutat. Es troben per estar acompanyats, fer-la petar i mirar què fan, els altres, aquells que passen sense fixar-s'hi. Expliquen que al matí es reuneixen en uns bancs posats en cercle que estan una mica més enllà. A la tarda, els hi cedeixen a les famílies amb canalla.I és que als matins fan el Ple i arreglen un xic aquest món tan desgavellat. Hauríem d'anar a prendre nota.