6 de febrer de 2015

Permanència

Safareig, Caldes de Montbui.                                            

No hi sent bé, per parlar amb ella cal apropar-s'hi i fer-ho a poc a poc i alt. Ve al safareig des de fa molt temps i renta roba des que era molt petita. Va venir de Múrcia ara farà seixanta anys i aquí, a Caldes, hi té els seus morts i vol quedar-se al seu costat, ja no tornarà al poble. M'ho explica mentre va fent, amb mans expertes i sorprenentment àgils, el ritual de cada dia.    

20 comentaris:

  1. Quin testimoni! És història viva aquesta dona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, ella és tot un món.

      Elimina
  2. Mentre fas fotos aprofites el temps, per escoltar... M'imagino el moment. I el trobo tan boñic com la foto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La gent gran no necessiten de gaires presentacions, parlen amb tu si saps escoltar.

      Elimina
  3. Una imatge que val més que mil paraules !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com si fos d'un altre temps i és del nostre temps.

      Elimina
  4. Una fotografia que és història i sobretot, art.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier. És mèrit de la model.

      Elimina
  5. De veritat encara renta la roba a mà i en un safareig públic?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és a Caldes de Montbui i el safareig té aigua termal. Al poble hi ha un grup de dones, algunes joves, que hi van molt sovint. Rentar roba també pot ser un petit plaer.

      Elimina
  6. És curiós com la gent gran s'aferra a alguns costums...Jo coneixia una senyora que els seus fills li volien comprar un màquina de rentar i no hi va haver manera, i sempre la veies amb unes mans vermelles, perquè a l'hivern havia de trencar el gel del safareig...
    És una imatge que avui dia no té preu, aquesta, tot i que si és aigua termal deu ser una mica calenta...
    Bon cap de setmana, Consol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El núvol de vapor d'aigua que es veu a la foto és per l'aigua calenta. Té una temperatura excel·lent i dóna gust tocar-la. Al costat hi ha un altre safareig més petit on l'aigua encara és més calenta.
      Potser tots ens aferrem a un o altre costum, aquelles petites coses que fer-les ens relaxen: arreglar i pintar les ungles, fer banys de peu, endreçar l'armari, llegir el diari el diumenge al matí,... Crec que som sers de costums.
      Bon cap de setmana, M. Roser.

      Elimina
  7. Quina textura dóna a la foto aquesta atmosfera càlida. Sembla una pintura.I la història que expliques és molt impactant. Cal saber escoltar la gent gran -sovint ens fa mandra-, són un pòsit que es perd a cada dia que passa… Una abraçada, Consol, i bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'aquesta conversa em va impactar la manera senzilla com descriu el lligam a un lloc pel record de totes les persones estimades. Una vida que ha arrelat a una terra i que ja forma part del seu paisatge.
      Bon cap de setmana, August.

      Elimina
  8. La fotografia és molt estètica, però el que retrata és molt dur! Potser l'únic progrés és el pot de sabó, encara que sembla d'aquells de reomplir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També em vaig fixar amb aquest pot que curiosament no té etiqueta. Però contràriament a això que dius per mi no és un progrés: el plàstic ha invadit les nostres vides quotidianes enlletgint-les i creant un munt de deixalles. Per raons estètiques i ecològiques hauria preferit un tros de sabó com els d'abans.
      Tampoc veig que ara això que fa sigui dur. Segur que fa un temps ho era, però avui ella ho fa per plaer. Segurament li és molt beneficiós: la manté activa, camina de casa al safareig, troba a gent com jo que li diu coses, pren l'aire... Ningú l'obliga, per què ha de ser dur?

      Elimina
  9. Consol, ho dic per l'edat que té la dona! Però és veritat que és bo de mantenir--se actiu.
    Jo associo el progrés al plàstic, no a l'ecologisme, que és un contraprogrés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és molt gran però entenc que potser anar a rentar roba li dóna qualitat de vida.
      Jo no entenc l'ecologisme com un contra-progrés sinó com una manera de viure més racional i respectuosa amb la naturalesa. Critico el plàstic per l'abús que se'n fa, no per si mateix.
      De tota manera,el que dius té sentit i les coses tenen diferents maneres de ser vistes.

      Elimina

    2. Una vegada fa molts anys vaig tenir ocasió d'intercanviar uns mots amb una dona de 98 anys, asseguda en el pedrís de casa seva. L'escena va tenir lloc a Tossa de Mar, a la Vila Vella, tot passejant. Una d'aquelles trobades fortuïtes que perdura en el temps i en l'espai. Era originària de Castella, i havia vingut a Catalunya a l'edat de cinc anys. El seu català perfecte. El record que tenia dels paisatges de la seva geografia originària, intactes. Una síntesi d'història oral, d'un temps d'un país.

      Elimina
    3. Una trobada casual pot deixar una gran petja. Les paraules d'una persona gran tenen un valor afegit, són paraules viscudes. Ells són els sobrevivents d'un temps llarg i fosc.

      Elimina