Canigó des de Puigsacalm
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
Jacint Verdaguer
Canigó (última estrofa)
Oh!!! Quina foto. Que imponent es veu el Canigó nevat, des del teu punt de vista del Puigsacalm!
ResponEliminaPer sort no el tiraran a terra com diu Verdaguer...
Fan i desfan però nosaltres seguirem units al nostre Canigó.
EliminaPreciós el poema d'en Verdaguer i preciosa la foto del Canigó amb la blancor que arriba a tocar el cel...
ResponEliminaPetonets, Consol.
Una blancor que ens il·lumina.
EliminaBon diumenge, M. Roser.
Pujar al Canigó és un repte pendent que tinc que espero poder dur a terme algun dia. No per seguir els passos de Mossèn Cinto, però mira, em ve de gust.
ResponEliminaT`ho recomano, Xexu, és una muntanya mítica i diuen que s'ha de fer com a mínim un cop a la vida.
EliminaFa uns quaranta anys el vam pujar.... estic content de saber que encara és allà.
ResponEliminaPer sempre, al Canigó no el tiraran a terra.
EliminaQuina bellesa! Corprèn.
ResponEliminaÉs el nostre nord.
EliminaÉs bellíssim. I sembla que s'escaigui als núvols de davant, que seria com la forma d'un poema.
ResponEliminaEls núvols s'emmirallen en el Canigó.
EliminaAmb neu qualsevol muntanya guanya
ResponEliminaLa muntanya del Canigó, aïllada i única, es mostra esplèndida.
Elimina