Claustre de l'Abadia d'Arlés
l'art d'una rítmica subtil
vincla l'esforç de cada afany
sobre un lent horitzó,
i l'esperit, amb poca vigoria?
plora la incomprensible espera
d'un inútil saber-se cridat
del més enllà...
Francesc Garriga Barata
Dins de Entre el neguit i el silenci
Inexorable destí... Què hi farem? Ja fa més d'un any que ens va deixar...
ResponEliminaVicent
I durant aquest últim any: hem anat errants per la infinita obscuritat del caos?
EliminaUn claustre preciós, algú en té molta cura...Suposo que la calma i el silenci ens ajuden a acceptar la crida!
ResponEliminaPetonets, Consol.
Un claustre molt ben cuidat on es respira calma i silenci.
EliminaEls segles passen pel claustre. En quietud, com aquell que no se n'adona.
ResponEliminaNo cansa, contemplar un claustre.
Encara que no hi siguem, admirem aquesta fotografia tan bella.
No cansa i el record del moment perdura. Un lloc per trobar-se i trobar.
EliminaEl Claustre de l'Abadia d'Arlés està molt ben conservat i és bell.
És un claustre petit, però preciós i tranquil...
ResponEliminaEls claustres tenen una mida humana que els fa acollidors.
EliminaUn lloc ideal per reposar i deixar volar els pensaments i l'esperit. Voltats per pedres centenàries carregades d'història i energia.
ResponEliminaEsplèndida fotografia, Consol!
Sí, també un lloc per meditar, per deixar que el pensament flueixi seguint el compàs de l'aigua de la font.
EliminaBonica foto Consol. Hi ha geometries que ajuden al repòs i més si li ajuda el pes de la pedra i la tendresa del voltant.
ResponEliminaSalutacions
Geometries que són com laberints, grans i petits, pels quals transitem en la nostra vida quaotidiana.
EliminaSalutacions, Alfonso.
És així, el gòtic és com si t'engrapés i elevés una ma invisible.
ResponEliminaÉs elegant i refinat. És cert que té aquest aire d'elevar-se cap amunt.
Elimina