Catedral de Barcelona
(XI)
Tot és de pedra, però si
canta una veu acompanyant-se
d'ella mateixa en esperança,
fa planer el tortuós camí.
És a perdre'm que vaig sortir
de la cova, sense mirada.
Ara sóc temple de rosada
i Orió ja fa part de mi.
Joan Vinyoli
Cants d'Abelone
Hi ha moments en quèlapedra és unreducte que ens acull.
ResponEliminaEns dóna refugi i seguretat.
EliminaLa pedra a vegades és preciosa com una filigrana, i a més a més, ens acull, com diu novesflors.
ResponEliminaCom la Catedral de Barcelona que s'alça gegantina plena de llum i elegància.
EliminaLa pedra és com molts materials de la natura, que quan s'ordena, es transforma en determindas formes i es col·loca en el lloc adequat adquireix vida i li dóna bellesa al que l'envolta i a si mateixa, després, a més, realça tot el que es realitza sota el seu mantell màgic.
ResponEliminaEls homes han volgut dominar la pedra i fer-la servir per construir els seus refugis. Les catedrals gòtiques són una bella mostra d'aquest propòsit que encara avui ens meravella.
EliminaSom de pedra i en pedra ens convertirem.
ResponEliminaOi?
I la pedra no és res més que pols d'estrelles.
Eliminaostres la pedra pols d'estrelles ! bonic! la pedra eterna i prop del esperit
ResponEliminaEn espais tan singulars el nostre esperit s'eleva i transcendeix.
EliminaLa pedra, l'abstracció que cobrim amb vels d'empatia com aquest poema.
ResponEliminaLa pedra, com la paraula, és manejable i perenne.
EliminaUna magnífica imatge que encara no he pogut veure en viu per dintre.
ResponEliminaA la propera, segur.
Aferradetes de diumenge!
Curiosament, jo només hi he entrat tres o quatre vegades, i només en l'última he apreciat la majestat i l'elegància de la Catedral. També vaig posar una espelma a Sant Rita, la dels Impossibles.
EliminaAferradetes, sa lluna.