Santuari de Falgars, el Berguedà
La figura de l'escolà que demana almoina em recorda a mossèn Ballarín i la història d'una església descrita en el seu llibre Mossèn Tronxo. Aquest escolanet em fa somriure i em transmet un punt d'humor propi d'una època. Ara fa pocs mesos ens ha deixat Josep Maria Ballarín i amb ell estem perdent una generació de capellans, que sent molt cultes, també estaven lligats i arrelats al seu poble. Uns capellans amb una forta personalitat i amb una visió profunda del seu temps i del món.
Aquests escolans tan simpàtics , gairebé els podem trobar a tots els Santuaris, solen ser al final de les escales que porten al cambril on hi ha la imatge de la Mare de Déu...Fan cara d'innocents.
ResponEliminaBona nit, Consol.
Sí, un món que volia conservar la seva cara d'innocènncia malgrat que potser mai ho va ser del tot.
EliminaBona nit, M. Roser.
He estat moltes vegades a Falgars i recordo l'escolanet dalt del cambril.
ResponEliminaI la vara que hi ha al racó?
És un racó de món molt interessant i té un entorn molt bonic.
EliminaNo sé si el bastó hi és per donar un missatge als filigresos o si només és el descuit d'algú.
De capellans no n'entenc massa, però a en Ballarín valia la pena escoltar-lo, era la sensatesa personificada. Pel que se sent, no tots els capellans són així, és una llàstima.
ResponEliminaEn Ballarín era a més de capellà un gran escriptor i tenia una personalitat molt ferma. A la seva juventud es va formar un grup de capellans que volien construir una nova església més arrelada al seu entorn i compromesa amb la seva gent. Ara ja en queden pocs i no hi ha una continuïtat en les noves generacions, descomptant alguna excepció.
EliminaSi les persones fan bona feina, siguin capellans o no, ens deixen bon records.
ResponEliminaTambé m'has tret un somriure veient aquesta foto...
Bessets, nina!
És un escolanet que representa un altre temps.
EliminaÉs cert això que dius, jo només volia remarcar que, fins i tot a l'església, podem trobar persones i personatges molt interessants.
Com XeXu, jo tampoc n'entenc massa de capellans, però crec que son contats els que val la pena escoltar.
ResponEliminaHo comparteixo però potser és poc conegut que en els anys 60 i 70 va haver en el nostre país una corrent de capellans molt compromesos que van fer molt bona feina. Sovint van protegir a moviments d'oposició al règim.
EliminaDecreix el nombre de capellans i augmenta el nombre de pastafaristes, casualitat?
ResponEliminaEl nombre de capellans decreix i també el de feligresos. No em fan cap pena, penso que l'església com institució és retrògrada i no vol adaptar-se als canvis socials, polítics i culturals del país. A més, fa una discriminació a les dones (a les seves) totalment injusta i injustificada.
EliminaNo sé que són "pastafaristes" però segurament tens raó.
Com sempre bonica foto.Las figures d'aquests nens (perquè les nenes eren invisibles) escolans sempre representen a infants que sembla que no juguen, no són nens, com sense ànima. No m'agraden molt.
ResponEliminaPotser sí que tenen un aire de nens que no són nens. No n'he vist gaires però des que vaig llegir el llibre d'en Ballarín, ara si hi són els veig. Trobo que són figures del passat.
EliminaCapellans com mossèn Tronxo són els que fan Església. Admirava a Josep Maria Ballarín, que també devia pertànyer a la nissaga dels mossens Tronxos, segur, i aquest escolanet me'l a fet recordar, com t'ha succeït a tu. Tampoc puc evitar un somriure i agrair-te el record que m'ha portat la fotografia del teu post.
ResponEliminaUn record d'un altre temps, ni molt llunyà ni molt proper. Un temps que desapareix com ho fan els capellans que el van viure.
Elimina