Porta de l'Església del Monestir de Santa Maria de Lillet
El temps ha anat esculpint la pedra bellament treballada ara fa molts anys. Només resten alguns vestigis del seu esplendor però avui es mostra més expressiva que mai. La seva textura, la seva diversitat de colors, la seva permanència malgrat totes les inclemències, ens ensenya la seva essència i la seva història.
Ui si aquestes parets podessin parlar...Ens explicarien moltes coses de temps remots, que porten ben arrapades a les pedres escrostonades i a la fusta vella i arrugada, pel pes de la història!
ResponEliminaBon cap de setmana, Consol.
Aquestes pedres ens mostren tot el que han viscut.
EliminaBon cap de setmana, M. Roser.
Han perdut la seva esplendor, però tenen una bellesa profunda que ens encisa...
ResponEliminaAl veure-les et ve el desig de tocar-les per impreganar-te de les seves hores viscudes.
EliminaQuanta bellesa!
ResponEliminaA mi m'agrada l'envelliment pel pas del temps.
Aferradetes i bon cap de setmana!
Crea unes textures i una aparença noves.
EliminaAferradetes i bon cap de setmana, sa lluna.
Amb el pas del temps perdem joventut i guanyem experiència.
ResponEliminaL'experiència ens fa veure les coses d'una manera més crua i essèncial.
EliminaSeguint el pensament de la Mari. La pedra també es fa vella.
ResponEliminaI sàvia!
La pedra es fa vella i es desprèn dels seus ornaments més preuats per retornar a la seva forma més primitiva.
EliminaCom el Súnion de Carles Riba. Com les seves runes, clàssiques i romàntiques alhora.
ResponEliminaUnes runes que ens diuen que només som pols, pols d'estrelles.
Elimina