9 de gener del 2016

Lluna minvant

Des de Montserrat mirant cap el mar                                                 

Aurora

He vist al lluny la serra blava
desemboirar-se lentament,
davant la nit que es retirava
cap a les coves d'occident.

L'extrem d'una ala de l'aurora
vermellejava en el cel gris,
mentre el seu cos encara jeia
mig enfonsat en el mar llis.

Joan Vinyoli

15 comentaris:

  1. Preciós!!! Tot, la lluna, amb el costat no il·luminat que es veu malgrat tot, la foto i el poema, que sempre fa de bon recordar, té una musicalitat que m'agrada molt...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A trenc d'alba, quan tot és possible.

      Elimina
  2. Si la (esplèndida) foto és molt recent, gairebé ens trobem a Montserrat, Consol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt recent, és d'ahir mateix. Potser ens vam trobar i tot.

      Elimina
    2. Gairebé. Nosaltres hi vam estar tots els dies entre el 30 de desembre i el 3 de gener.

      Elimina
  3. Lluna minvant, sol que creix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es saluden i cadascú segueix el seu camí.

      Elimina
  4. Una foto preciosa, acompanyada d'un poema també molt bonic...Us admiro a tots els qui feu fotos a trenc d'alba, jo les faig al capvespre!!! Ahir a la vesprada, vaig veure també aquesta lluna minvant( gep a llevant)
    Petonets, Consol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També es poden veure els dos. Fa uns dies que el cel està magnífic.
      Bon cap de setmana, M. Roser.

      Elimina
  5. Ai, que capritxosa és la lluna: ara minva, ara creix...i que bonica!
    Excel·lent fotografia, i el poema molt ben triat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot gira, tot està en moviment constant.
      En aquest cas, primer va ser la fotografia i després vaig triar el poema. Vinyoli sempre és un bon recurs.

      Elimina
  6. De vegades val la pena matinar només per trobar colors impensables al cel, com aquests...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, val la pena veure sortir al sol. És un moment màgic.

      Elimina
  7. Un preciós poema de Vinyoli que desconeixia… Gràcies, Consol! I la foto és també esplèndida: permet veure aquests matisos de la llum creixent enmig de la foscor i aquesta lluna "com grill de taronja" penjada dalt del cel… Moments màgics. Ahir al vespre també en vaig fer una però no va quedar gaire bé. La tinc guardada al disc dur de la memòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vinyoli és un pou de sorpreses. Les millors fotos són les que hem guardat directament a la nostra memòria.

      Elimina