8 de juliol de 2015

Allò essencial

Escultura Lluna, sol i una estrella de Joan Miró a la Fundació Miró

Joan Miró va ser capaç de fer universal un món simbòlic de caire personal i d'arrels profundament catalanes. És una gran lliçó que hauríem de tenir més present. Allò que reconeixement en els altres no són les formes estereotipades que mimetitzen les modes,  sinó allò que sabem únic i genuí. Paradoxalment, quan més sabrem expressar la nostra essència,  estarem més connectats al món. 

18 comentaris:

  1. De vegades em costa veure en una escultura, el què l'artista ha volgut plasmar...I potser aquesta no és de les més difícils, tot i aquesta espècie de trident que corona l'estàtua...
    Petonets, Consol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec, no n'estic segura, que aquest trident és una barretina. És cert que no sempre podem saber allò que l'artista ha volgut dir, però, potser, és més important allò que nosaltres sabem veure.
      Bon cap de setmana, M. Roser.

      Elimina
  2. Potser si tots veiéssim el mateix, ningú es quedaria enamorat de res ni de ningú.
    Un enquadrament perfecte!

    Bessets, nina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qui mira també fa un acte de creativitat i pot veure segons sigui la seva manera de ser.
      Gràcies, sa lluna.

      Elimina
  3. Sóc dels que de jove m'afegia a la típica mofa sobre l'art de Joan Miró. "Això ho podria fer un nen!"
    Amb els anys m'ha acabat agradant i el reconec com un dels artistes més importants del segle XX

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, a mi també em passa que algunes vegades mirant un objecte artístic em sorprèn més el valor que se li dona que l'objecte en si. En alguns casos, com en les obres de Joan Miró, ho he pogut arribar entendre i d'altres no.

      Elimina
  4. Com més local, més universal, he sentit a dir alguna vegada de Joan Miró.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és la síntesi que he volgut expressar.

      Elimina
  5. Uix! Anava a fer el mateix comentari que l'Helena... Tu ja ho expliques molt bé i jo hi estic ben bé d'acord...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs coincidim amb el mateix punt de vista.

      Elimina
  6. Jo, com en Xavier, m'ha costat reconèixer el gran artista que era en Miró. No és gens fàcil interpretar l'esperit, l'essència de les coses molt més que l'embolcall extern.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que hi ha artistes que van per davant en el temps i que si els arribem a reconèixer és sempre més tard. També nosaltres, simples espectadors, necessitem un temps per poder elaborar l'obra.

      Elimina
  7. Sempre m'ha agradat, Miró, això que no hi entenc un borrall ni sé si capto el que l'artista pretén transmetre. Però té alguna cosa que m'atrau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és la seva essència i el seu valor, allò que no sabem què té.
      Que tinguis un bon cap de setmana, Loreto.

      Elimina
  8. Quan observes una obra d'art, no s'ha de pretendre analitzar-la tant, ni tan sols comprendre-la... vull dir, no és necessari tot això. Només cal gaudir d'ella, experimentar quines sensacions et produeixen i, si no et deixa indiferent, és que és bona!

    ResponElimina
  9. Penso el mateix, però també penso que quan més referències tens de les corrents artístiques, més capaç ets de valorar l'obra.

    ResponElimina

  10. Plenament d'acord amb la darrera frase del teu post, que ara parafrasejo i faig meva: com més subtil és l'expressió més a prop
    de la totalitat.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un art subtil, un art total. La paraula subtil potser em confon. El teu comentari em recorda un documental de Tàpies pintant una obra. Tàpies feia un traç amb el cos, la ment i tots els seu sentits; el resultat era que el traç tenia una gran força expressiva.

      Elimina