La muntanya, 1937, Aristides Maillol (1861-1944), Museu d'Art Modern a Ceret
La dona avança, el cabell al vent, i una mirada que condensa tots els seus records. El braç aixecat, la mà ensenyant el palmell i a punt per aprehendre tot l'esdevenidor. Serena i conscient, passat i present es troben en un instant. Silenci.
Aquest agost jo també he vist aquesta exposició. Molt maca!!!
ResponEliminaLa muntanya, representada per una dona, em va encantar...
Sí, una exposició molt bonica. Maillol, com tots els grans artistes, dóna a cada obra un to especial i únic.
EliminaEl silenci i la immortalitat del moment. Tot es fonamenta en la fermesa de la figura femenina.
ResponEliminaEncantadora imatge i belles paraules. Salutacions
La profunditat de l'ànima.
EliminaSalutacions, Alfonso.
Un cabell al vent molt feixuc, com feixuga és una muntanya que et porta al cel.
ResponEliminaUna bona metàfora. És una muntanya ferma.
EliminaQuina manera té en Maillol de "retratar" escultòricament el cos humà, sobretot el femení.
ResponEliminaTé un to molt particular i és capaç de transformar un cos amb un símbol.
EliminaUna mica de vent d'aquest ara m'aniria d'allò més bé, Un estàtua molt poètica...
ResponEliminaPetonets.
Doncs sí, que corre el vent de l'alta muntanya i ens refresqui l'ambient.
EliminaM'agrada el text, és bonic.
ResponEliminaPotser duia alguna cosa a la mà que li va caure?
Vicent
La mà acompanya al moviment de l'aire que fa voleiar la seva cabellera.
EliminaGenial escultor Arístides Mallol. Fa uns anys a La Pedrera van fer una interessant exposició d'obres seves.
ResponEliminaEl text està molt ben trobat, expliques perfectament l'actitud de la dona.
És capaç de transformar la figura humana en un símbol. Un gran artista.
Elimina