Ara camino, però no sé cap on...Segur que aquestes lloses totes tenen una petita història que, m'indicaran el lloc cap on he d'anar! Bona Pasqua, Consol.
A mi també m'ha fet pensar aquests versos. Anem caminant i ens anem acomiadant de gent, a vegades de forma explícita, però sovint sense adonar-nos que ja no tornarem a veure aquella persona. Hi ha una gran part d'atzar i imprevist en el camí.
Per tot allò que ens queda i volem perservar. Si poguéssim anar descalços potser tornaríem a sentir la terra i les pedres que trepitgem. Ara només ho podem fer algunes vegades.
M'aturo a llegir el que ha caminat el poeta.
ResponEliminaI a contemplar la lluentor de l'empedrat que ha trepitjat.
En cada llosa hi ha el vestigi d'un altre temps, de nosaltres i de tots aquells que no hem conegut.
EliminaCadascú camina -encara que sigui des del sofà- vers ell mateix, sovint sense saber-ho. El poeta ens en fa conscients.
ResponEliminaUn caminar que va deixant enrera trossets de si mateix a cada pas.
EliminaAra camino, però no sé cap on...Segur que aquestes lloses totes tenen una petita història que, m'indicaran el lloc cap on he d'anar!
ResponEliminaBona Pasqua, Consol.
Retornar per continuar endavant i seguir el nostre destí.
EliminaBona Pasqua, M. Roser.
empedrats polits a base de passes cap allà on ens dur el cor, el pensament i de vegades l'obligació
ResponEliminaCaminem empessos per molts fils, alguns volguts i triats per nosaltres, i d'altres que no sabem d'on vénen.
Elimina
ResponEliminaCadascú camina amb el seu bagatge i part d'aquest són els amics en ple viatge cap a les seves respectives destinacions fins a una pròxima trobada.
Abraçades, des de El Far.
A mi també m'ha fet pensar aquests versos. Anem caminant i ens anem acomiadant de gent, a vegades de forma explícita, però sovint sense adonar-nos que ja no tornarem a veure aquella persona. Hi ha una gran part d'atzar i imprevist en el camí.
EliminaCom cada any, em tocarà visitar la porxada de Granollers. No m'he fixat mai en aquest terra. Aquest any prometo mirar-la millor.
ResponEliminaEls castellers teniu la sort de conèixer bé moltes places. Les pedres antigues alterades pel temps i els homes tenen un doble encant.
EliminaCaminar sempre és un plaer... pel vell casc urbà i fins i tot pels bocins dels que hem estat abans...
ResponEliminaMirar a terra, a vegades és ben creatiu...
Per tot allò que ens queda i volem perservar.
EliminaSi poguéssim anar descalços potser tornaríem a sentir la terra i les pedres que trepitgem. Ara només ho podem fer algunes vegades.
És curiós com un simple terra, erosionat pel lent caminar de les persones en el temps pot donar lloc a la creació d'una gran fotografia.
ResponEliminaGràcies pel teu elogi, Alfonso. La llum pot ser tan variada que podem copsar mil imatges de la mateixa cosa.
Eliminacaminar damunt d'unes pedres tan viscudes dóna transcendència a les nostres passes.
ResponEliminaLa transcendència d'allò quotidià i proper, de les petites coses i dels petits gestos.
Elimina