Des de la seva vitrina veu passar la gent amb un posat entre altiu i mofeta. Ve de molt lluny i se sap més enllà d'aquest present. Amb gest gentil ens dóna a besar la mà i ens honora amb la seva presència.
O potser es mira al mirall i pensa: que guapa que sóc amb aquests rinxols d'or...No sé si en aquells temps hi havia miralls, però sempre hi ha hagut llacs d'aigua cristal·lina... Petonets, Consol.
Fins i tot sembla que amb el seu ull esquerre inicia una aclucadeta.
ResponEliminaEs malfia de nosaltres o se'n riu?
EliminaUf, té una cara una mica inquietant... a mi em semblaria que o és de fiar...
ResponEliminaCrec que està en un altre nivell.
Eliminajo li veig cara de no creure's el que li expliquen.....com de pensar allò de: que m'estàs dient?
ResponEliminaS'ho mira amb distància i sornegueria.
EliminaO potser es mira al mirall i pensa: que guapa que sóc amb aquests rinxols d'or...No sé si en aquells temps hi havia miralls, però sempre hi ha hagut llacs d'aigua cristal·lina...
ResponEliminaPetonets, Consol.
Sí és una mica creguda i se sent tan bé amb ella mateixa.
EliminaM'encanta el seu gest, he,he.
ResponEliminaElla n'està orgullosa.
EliminaInteressada en el que veu i entre incrèdula i mofeta... Quina expressió més complexa i ben trobada.
ResponEliminaÉs una noia amb personalitat.
EliminaQuina mitja rialla més sorneguera!
ResponEliminaLes coses que haurà vist i no pot explicar...
Els humans som gent una mica beneita, ja se sap.
Elimina