23 d’agost de 2013

Canigó

                                                                                                                                                       Canigó.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida
i de sis mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Canigó (fragment final)
Jacint Verdaguer

10 comentaris:

  1. De la fotografia m'agrada l'element humà en primer pla de la imatge, en contrast amb el Canigó...

    Com sempre, abraçades des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les persones estem de pas i la muntanya, engallardida, es manté ferma, inexorable.
      Salutacions, Jordi.

      Elimina
  2. Els poemes de Mossen Cinto, sempre fan esborronar, aquest fragment de Canigó, és el conjunt de tots els sentiments que et transmet la muntanya, fets poema...
    Bona nit, Consol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un poema èpic, que magnifica els sentiments i posa veu a la terra.
      Bon dia, M. Roser.

      Elimina
  3. Tens un gust exquisit per la fotografia, no hi entenc de llums, d'angles ni d'enfocaments, però trobo preciós tot el que comparteixes al blog.
    Verdaguer és un poeta dels que et posa la carn de gallina...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria. Les fotografies són una mirada particular al món.
      Verdaguer va saber parlar del cel a la terra, la nostra Terra.

      Elimina
  4. M'encanta la força d Verdaguer i el csnigó, sempre imponent.

    Per cert, des d'on està tirada la fotografia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta vista està presa a la muntanya del terme de Sirach, molt a prop de Prada. Una muntanya d'on fa temps s'extreia carbó.
      Des de Prada el Canigó es veu talment com Verdaguer el descriu: imponent, majestuós.

      Elimina
  5. Com m'encantaria junyir la veu blava
    del cel altívol i l'esperançat mar
    a la muntanya que de dol afanya
    i amb el blanc ens cita a escriure el tall...
    El tall de l'injustia que ens subjuga
    que ens aplana clatell i anorrea el cap...
    Ai, cimbori de nostra terra aimada,
    del teulat sorgeixi ja l'últim esclat
    de campanar que l'hi han robat campana
    i seva parla no diu ni mare i pare, fill i filla ni germà.
    Escalta veu d'un poble en que sa llengua
    la menysprea el prepotent justicier cruel
    que fins l'ùltima paraula ja se'ns menja:
    INDEPÈNDÈNCIA, ho ara o esclaus serem.- Anton.
    ..... vaig molt poc per arreu, no et coneixia, la crosa dels meus més de 82 anys sols dona per conservar el petit cercle. Gràcies per donar-me ocasió de poder escriure un petit trenet al teu blog (Jo dels meus poemes en dic trenets. )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Anton per visitar-me. Molt agraïda pel teu trenet, és molt emotiu i expressa la veu de tot un poble.
      Ens mantindrem fidels.

      Elimina