Recordant el passat, 1888, Carlon Alfred Smith
I de cop, talment com si la llum que entrava per la finestra tingués el do de sacsejar-la, es sobreposà i s'aixecà. Amb gestos ràpids i enèrgics, agafà llenya i féu un foc nou, recollí tots els escrits rebregats i escampats pel terra i els llençà a les flames. Veié com els fulls perdien la seva aparença i les lletres desapareixien sota un vel negre fins a difuminar-se. S'imaginà que el fum s'emportava totes les paraules, tot el desengany i tot el dolor. Només en quedà la cendra. Sospirà i sentí un buit immens. Casualment es fixà en el ram de flors seques de la lleixa. Quantes coses oblidà en el temps que visqué per recordar! Somrigué, es tragué el davantal i sortí al jardí. Respirà com si fos la primera vegada.
Aquesta és la meva aportació a Relats conjunts