1 de setembre de 2013

Escales

                            Façana de l'antiga esgésia romànica de Sant Sadurní, actual Església de la Pietat, Vic.

Pujarem les escales en silenci, lentament. A cada pas deixarem esmorteir el brogit intens d'un món que gira vertiginosament. Ja al cim farem una pausa, a recer de la porta closa, i deixarem vagar els nostres pensaments seguint la marxa dels vianants que passen, distrets, per davant nostre.

10 comentaris:

  1. Relates poèticament el trànsit entre dos mons... bella imatge literària!

    Salutacions, Consol

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aires de malenconua, de boira baixa.
      Bon diumenge, Jordi.

      Elimina
  2. Graons amorosits pel pas del temps que ens donen la benvinguda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I que podem seure com si fossin un pedrís per fer un petit descans.

      Elimina
  3. Preludi d'un canvi de certa transcendència? O dissecció del moment?


    Vicent Terol

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Vicent. Crec que el moment actual és transcendent i de grans canvis. Hem de poder reposar i intentar veure les coses amb una mica de distància. Canviem vulguem o no.

      Elimina
  4. I mots es deixen de contemplar aquests suggerents esglaons desgastats de tant usades.
    Bon dia, Consol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia Gemma. Aquests graons tan gastats pel pas del temps potser ens encomanen una visió més àmplia i més profunda del petit món que ens ha tocat viure.

      Elimina
  5. Són precioses aquestes escales, millor pujar a poc a poc, però sempre podem fer una paradeta i descansar en la pedra vella d'aquests esglaons, mentre veiem passar la vida...
    Bona nit , Consol.

    ResponElimina
  6. La bellesa de la pedra que ens allunya d'artificis, ens despulla de tota superficialitat i ens indueix a la reflexió...

    ResponElimina