26 de juny de 2013

Dauraré la tarda

                                                                                                                 Palou.


Dauraré la tarda en solitud
vinclada pels temps
massa feixucs de viure.
Per companyia
l'aire que em gronxa, per penyora
el color que s'apaga. 

Carme Rosanas 

10 comentaris:

  1. Moltes gràcies, Consol!!!

    És un gran honor veure el meu poema sota la teva imatge. Em fa molt a il·lusió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'honor és meu Carme, és un poema preciós. Són les mateixes espigues d'una tarda daurada. Gràcies de nou.

      Elimina
  2. Ostres, les dues imatges i el poema... Entre totes dues m'heu daurat la tarda ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tardes plàcides i daurades, Sílvia.

      Elimina
  3. Això té pinta de Segarra, amb els camps a punt de segar. Camps plens d'espigues d'aurades, sota un cel blau, només guarnit amb uns quants nuvolets blancs.Feu una bona parella ( artística)...
    Petonets a les dues.

    ResponElimina
  4. Gràcies però un poema té més mèrit que una fotografia.
    Bon capvespre, M. Roser

    ResponElimina
  5. Magnífica combinació!
    Felicitats a les dues!!!

    ResponElimina
  6. Queden bé aquell parell d'ocells gaudint dels daurats dalt dels núvols! ;-)

    ResponElimina
  7. T'hi has fixa't. Són petits però es veuen.

    ResponElimina