Serra de llevant, Granollers.
Passejant per la serra de llevant m'he trobat amb aquest paisatge i l'he trobat bonic. La llum rogenca del capvespre daura el camp. Els arbres del marge, despullats de fulles i encara joves, deixen veure les seves línies estilitzades i esveltes, guarnits amb un brancam de filigrana. I he recordat les paraules del poeta:
Estimar és on.
Perdura al fons de tot: és d'on venim.
I és aquell lloc on va quedant la vida.
Joan Margarit
Estimar és un lloc (fragment)
La terra vermella, més encara amb aquesta llum, dòna una sensació d'arrelament i de pertanyença. Si jo fos un arbre voldria arrelar sovre una terra vermella com aquesta.
ResponEliminaEstic llegint ara mateix aquest llibre de Margarit, ja gairebé l'acabo... Ata rellegir-lo, encara més a poc a poc. Crec que els poemes sempre s'han de rellegir.
El sol de ponent intensifica el color vermell. Ens deu quedar reminiscències molt ancestrals perquè la terra té una gran càrrega emocional i simbòlica.
EliminaTambé crec que els poemes s'han de rellegir. Són com les cançons, aquelles que t'agraden, t'agraden més quan més les escoltes.
Buf!!! perquè no podria adonar-me dels meus errors abans d'enviar el comentari? Disculpeu... de fet no m'agraden gens els sobres amb ve baixa ni els Ara que van amb te
EliminaQuedes totalment disculpada, Carme. A mi em passa més que a tu.
EliminaSembla un pratge pràcticament africà, oi?
ResponEliminaI és que som a l'hivern i la terra i els arbres semblen letàrgics. Es preparen per renéixer amb el bon temps.
EliminaLa serra de Llevant il·luminada amb la llum del ponent.
ResponEliminaLa poesia fa llum a la quotidianitat
És molt maco el que dius, Xavier. Potser la millor poesia és la que parla de coses properes a nosaltres. La llum té tots els tons dels sentiments.
EliminaEls colors de la terra donen vida a la fotografia
ResponEliminaÉs una llum esplèndida que transforma el paisatge.
EliminaConsol, quin ull trobant paisatges que parlen! Així amb les imatges i els versos, encara m'aficionaré a la poesia, ves.
ResponEliminaGràcies, Teresa. Deia un poeta que cada poesia té el seu lector, és qüestió de trobar la que més t'agrada.
EliminaLa terra parla i ... afortunat qui sap escoltar-la!!
ResponEliminaUn paisatge amb un colors magnífics, nina.
Aferradetes ✿
De la terra venim i tornarem a la terra. Potser no sabem escoltar perquè estem massa distrets en una societat massa sorollosa.
EliminaAferradetes, sa lluna.
Tens un ull privilegiat per saber captar quin moment, quin racó has de capturar amb al teva màquina… Una foto esplèndida! De colors, de textura, de composició. Segurament és veritat que la terra ens crida d'alguna manera des d'algun racó molt profund de dins nostre.
ResponEliminaM'agrada molt que hagis escollit aquests versos de Joan Margarit. Un poeta que m'estimo molt i que m'ha acompanyat molts cops en lectures i relectures (com diu la Carme, els poemes s'han de rellegir, no tant per un afany d'entendre'ls, sinó perquè sols així t'acabes amarant de la seva música). És un llibre que encara no tinc -encara no sé perquè- però que caurà molt aviat a les meves mans… Gràcies per recordar-m'ho! Una abraçada,
Ets molt amable, August. Fer fotografies m'ajuda a estar atenta i intento trobar bellesa al meu entorn quotidià. No sempre ho aconsegueixo.
EliminaLa terra ens lliga a la naturalesa i ens recorda que en formem part.
Em passa amb Joan Margarit que m'agraden alguns dels seus poemes però d'altres em costa més d'entrar-hi. Està molt bé, com el teu cas, tenir un poeta de capçalera(o molts).
Després de tant de blanc d'aquest fred hivernal que se'ns fica als ossos, s'agraeix la terra rogenca, com si ens transmetera una mica d'escalfor.
ResponEliminaI aquest sol de fa uns dies que ens escalfa suaument. A l'hivern, quin gust seure a prendre el sol! N'hem d'estar agraïts.
EliminaA la serra de Llevant, pots fer unes fotos precioses del capvespre...Contrasta la terra rogenca il·luminada pel sol de cap el tard, amb la blavor una mica descolorida, d'un cel que ja intueix que aviat s'enfosquirà...Els arbres són els guardians de la vida, que ara reposa!
ResponEliminaPetonets, Consol.
Ho expliques d'una manera molt poètica, M. Roser. Certament els paisatges ens emocionen de diferent manera segons la nostra sensibilitat d'aquell moment.
EliminaQue tinguis molt bon bon dia, M. Roser!
Aquesta terra amb els tons ocres i càlids omple el cor. Jo, com la Carme, si fos arbre voldria assentar les meves arrels aquí.
ResponEliminaPreciosa fotografia.
Gràcies, Glòria. És una bonica metàfora: com un arbre arrelat a la terra vermella.
Elimina