Els cables fan un dibuix de línies que ara s'ajunten en ramat, ara es separen i es tornen a retrobar, ara retornen veloces per fugir esperitades, ara es connecten amb petits botons rodons. Elles, les línies, semblen camins de formiguetes atrafegades.
Callen, ara,
aquests cables adormits.
Només el temps
que els ha fet vius
mantindrà la seva imatge.
Fomiguetes fòssils
formiguetes vives
contactem en una imatge.
Carme Rosanas
Doncs aquests cables no ajuden a contribuir a que el lloc em faci menys por! Això podria fotre un pet com una gla!
ResponEliminaXexu, aquests cables ho van resistir i, a més, van durar anys i anys. Avui, quant duren tots els estris que taclagem? No en quedarà res d'aquí un temps.
ResponElimina"ara es separen i ara es tornen a retrobar", sembla una metàfora de la vida col·lectiva.
ResponEliminaA vegades semblem formiguetes que anem amunt i avall.
EliminaSegur que aquests cables, amb tants anys a l'esquena(és un dir), no es poden n'hi imaginar que en lloc d'electricitat, puguin ser portadors de paraules amb energia poètica... En les coses més inversemblants la imaginació hi pot veure petites històries...
ResponEliminaBon capvespre, Consol
Les històries neixen de mil pretextos i a vegades són millors si són indefinides.
EliminaBon capvespre, M. Roser.
Callen, ara,
ResponEliminaaquests cables adormits.
Només el temps
que els ha fet vius
mantindrà la seva imatge.
Formiguetes fòssils
formiguetes vives
contactem en una imatge.
Impressionant, Carme. Gràcies pel teu regal.
ResponElimina