POBRESA
Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa
les corones de llor que he somniat:
me diu germà la rònega pobresa,
s'avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir:
quan llançava les coses d'una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"
Jacint Verdaguer
La intensitat de Verdaguer, sempre arriba endins...
ResponEliminaSembla talment que tot ho tregui del fons del cor.
ResponEliminaÉs curiós , només de començar a llegir, ja sabia que seria de Verdaguer...Té un estil tan personal.
ResponEliminaLa cuina no sembla pas d'una casa molt pobra, sinó com eren la majoria d'aquella època...Senzilla, això sí.
Bon nit, Consol.
Verdaguer converteix en sublim les coses quotidianes. Tens raó que la cuina és senzilla i té l'essencial.
EliminaBona tarda, M. Roser.
La calidesa de la ceràmica sobre les parets blanques, una mica la pobresa pot ser això.
ResponEliminaÉs una cuina molt austera però ben cuidada. A mi em sembla bonica.
EliminaVerdaguer m'emociona! Va patir molt...
ResponEliminaLa cuina és tota senzillesa i dignitat.
Verdaguer escriu amb molta passió.
ResponElimina