Imatge extreta del bloc Relats Conjunts
Tomàs es va mirar el quadre una mica més de lluny. Potser l'havia carregat massa de color taronja i groc... Tant se val! Aquest era el seu cel: imponent, rialler i magnífic. Així s'acomiadava el sol en aquella vesprada, satisfet de la jornada passada a la terra. Era el seu homenatge particular a tots els renaixentistes, a tots aquells que van creure en recuperar els orígens i seguir el fil de la seva història per aconseguir un futur millor.
És la meva contribució a Relats conjunts
I demà el sol tornarà a fer una altra posta. Sempre diferent.
ResponEliminaEl cel ens dibuixa un quadre diferent cada dia. Meravella de les meravelles!
EliminaUn cel magnífic per acomiadar un dia.
ResponEliminaBona aportació, nina!
Aferradetes.
Gràcies, sa lluna. És un cel molt agraït.
EliminaEi, Tomàs! T'ha quedat genial!!!
ResponEliminaI com diu en Xavier, cada dia una posta diferent. Ara que arribo a casa molt sovint a l'hora de la posta, i descdel meu carrer es veu esplèndida amb Montserrat com a acompanyant, ho penso. Cada dia formes i colors diferents. L'hauríem de fotografiar cada dia.
Jo el fotografio i tu el dibuixes, Carme. Cada dia ens donaria un aspecte i uns tons de color diferents. Una iniciativa que haurem de portar a terme algun dia.
EliminaSí que sembla que s'han passat amb el color, però de vegades el cel té aquesta tonalitat, i és molt espectacular!
ResponEliminaEls tons del cel al capvespre superen la imaginació dels pintors que pretenen captar la seva imatge.
EliminaEl romanticisme és el final del Renaixement i l'entrada a la nit del segle XX. Ho has reflectit molt bé!
ResponEliminaGràcies, Helena. Tornar als orígens sempre ens pot obrir noves portes.
EliminaSón tan bonics els cels del capvespre! Els colors mai es repeteixen, són com una exposició de quadres pintats al mateix lloc, però sempre amb matisos diferents...
ResponEliminaBon vespre, Consol.
Pintar fa que t'esforcis en captar els patits matisos de llum i color. Pintar et predisposa a contemplar millor el paisatge.
EliminaBon cap de setmana, M. Roser.
Els cels rogents donen per molt i sempre obren les portes a la nostre imaginació
ResponEliminaCel rogent, pluja o vent. Un cel de fantasia.
EliminaEl relat t'ha quedat molt bé, i el cel i el seu aliat el sol sempre ens sorprenen amb la seva multitud de sortides i posades, encara que si hagués de triar no sabria quin triar. Pot ser que si no fos per la matinada em quedés amb la sortida.
ResponEliminaLa posta de sol et predisposa a la tranquil·litat i amb l'escalf de l'albada es comencen a despertar tots els sentits. Els dos són necessaris.
Eliminabon relat ! i bon quadre del Tomás
ResponEliminaui volia escriure Tomàs....
ResponEliminaTomàs ha sabut plasmar bé la màgia de la posta.
EliminaEl teu relat, quina bona companyia per a la foto.
ResponEliminaDe fet hi ha imatges que se'ns fa difícil dir si són fotografies o pintures.
EliminaUn relat molt original per a una foto-quadre inspiradora.
ResponEliminaGràcies, novesflors. En Tomàs està als núvols.
EliminaLa imatge sembla marcar un camí, crea una perspectiva visual que ens emmotlla la mirada cap a latituds remotes que conviden a fer via més enllà.
ResponEliminaAbraçades, des de El Far.
Un camí que me l'imagino més espiritual que terrenal, un camí que mira allò transcendent.
EliminaBon diumenge, Jordi.
Penso que en Tomàs pot estar ben satisfet del seu quadre, i tu del teu relat. Boníssims!
ResponEliminaMirar el cel, és inspirador. Contemplem-lo!
EliminaEls colors ens retornen bé als orígens
ResponEliminaM'agrada, t'ha quedat molt ben lligat.
ResponElimina