Hi ha objectes que ens remeten al passat. Són el símbol d'un temps, d'unes condicions de vida i de l'enginy de l'home per resoldre problemes i poder adaptar-se a situacions adverses. Els esclops van ser molt útils per poder moure's per camins enfangats. Cada comunitat va construir els seus fent un disseny propi i emprant la fusta que tenien més propera. Aquests són de pi roig.
Ui, que incòmodes, jo que tinc durícies! Però m'agrada el que expliques.
ResponEliminaNo era un calçat incòmode a la seva època: era una bona solució pels terres enfangats. També crec que no es posaven l'esclop directament sinó que primer es posaven el seu calçat i després l'esclop.
EliminaÉs una calçat que esdevindrà ancestral, tot i que els nostres besavis encara l'usaven.
ResponEliminaHi ha una dansa tradicional catalana: "la Tirotitaina del Pallars" on les dansadores ballen amb esclops, i el so que fan quan piquen a terra serveix de percussió.
M'agrada això que dius: els esclops s'han convertit en un objecte artístic.
EliminaSí, els esclops anaven damunt les sabates. El meu pare encara en tenia.
ResponEliminaFem memòria d'una història recent en el temps però llunyana en la nostra ment. Qui no ha trepitjat terres enfangats no sap veure la utilitat dels esclops.
Eliminahavia escoltat que els omplien amb pala per ser més còmodes i calents.
ResponEliminaPodria ser, la fusta i la palla juntes, són molt bons aïllants.
Elimina"Els esclops d'en Pau, fangava Sant Joan, triava gram; Sant Pere li va al darrere amb el trip-i-trip-i trap" diu una cançó-dansa tradicional molt senzilla que he ensenyat a molts mestres. Me la va ensenyar el "meu" mestre de dansa: el Joan Serra.
ResponEliminaLa mateixa paraula "esclop" ressona màgicament, com una música antiga...
A casa el meu pare la cantava i se seguia el ritme amb els gots que es feien passar de mà en mà per tots els que eren a taula.
EliminaA casa també hi jugàvem a vegades... Però amb dos objectes un a cada mà i es passava, tot cantant el de la mà dreta a la persona de la dreta i el de la mà esquerra a la mà dreta. Era un joc de coordinació no gens fàcil... I era molt divertit per a nosaltres que èrem nens.
EliminaA casa vostra ho fèieu molt difícil, a mi em costava seguir el ritme amb un sol got.
EliminaVas fer la fotografia a Espinelves?
ResponEliminaCrec que deuen ser els mateixos que vaig fotografiar jo...:)
Quin art, oi?
Sí, la vaig fer d'un artesà que em va explicar coses dels esclops.
EliminaA vegades em fa l'efecte que el nostre país és petit i aviat ens coneixerem tots.
Jo també havia jugat al joc dels esclops, ho fèiem amb pedres, però es pot fer amb coses diferents...
ResponEliminaAquests que ara fan esclops a les fires, ho deuen fer per mantenir la tradició, perquè el darrer escloper professional era de Taradell i va morir fa uns quants anys...
Bon vespre, Consol.
Veig que hi ha moltes experiències compartides entre nosaltres.
EliminaL'artesà que hi havia a Espinelves deu ser deixeble seu. Estar molt bé que les tècniques artesanals no es perdin.
Una foto molt maca, Consol i les explicacions també. M'agrada saber que escposaven sobre un altre calçat. No estava molt segura de com anava la cosa...
ResponEliminaHi ha detalls que ara costa d'esbrinar-los i potser a diferents llocs es feien coses diferents. Qui sap.
EliminaQuina bellesa tenen les coses autèntiques, aquests esclops a mig fer em semblen una obra d'art!
ResponEliminaHi ha coses que amb el temps ens adonem de la seva bellesa. Tàpies va ser l'artista que més bé va saber apreciar aquest valor.
Elimina