Terra de la Porxada del s. XVI, Granollers.
Les pedres antigues guanyen bellesa amb el pas del temps. La seva pell, uniforme en un altre temps, presenta ressorts nous, unes textures modelades pel tràfec constant de la gent. Si caminem atentament sentirem l'emoció dels llocs que salvaguarden històries antigues talment com si trepitgéssim un vell santuari.
Sí que és agradable caminar per aquest sol de pedres desiguals...I potser trepitjarem alguna vivència que el temps hi ha deixat l'empremtagrabada, però així veuran que algú les recorda i s'emocionaran elles...Només hem de mirar de no entrebancar-nos amb algun desnivell...
ResponEliminaBon vespre, Consol.
És cert, quantes empremtes gravades a la pedra! El nostre caminar serà pausat i no ens entrebancarem.
EliminaBona tarda, M. Roser.
Les pedres continuen en el vell caminar.
ResponEliminaGràcies.
Les pedres romanen i nosaltres passem.
EliminaNo es mereixen.
Escoltem les pedres... Amb el peus, sentim les pedres...
ResponEliminaPodem sentir com el terra, amb el pas del temps, ens mostra la seva forma originària i arcaica.
Eliminai millor descalços per sentir millor el que ens poden transmetre
ResponEliminaDescalços, frec a frec amb la pedra.
EliminaLa petja nova sobre la pedra antiga.
ResponElimina(i amb permís) Bonica sandàlia vermella, bonic peu.
Gràcies, Xavier, són maques les meves sandàlies.
EliminaDe fet la fotografia és un joc de contrastos: pedra-cos, negre-vermell, textures.
És un terra noble, que no és tan terra.
ResponEliminaPer això, per mi no és un terra qualsevol, sinó més similar al dels monestirs o esglésies antigues.
EliminaD'infants veiem tot objecte com a animat, tota cosa albergant sentiments. De grans ho tendim a oblidar. Si més no, la pedra evoluciona, canvia, es modela, i si ho fa amb la mà conscient de l'home, encara se'ns revela més animada.
ResponEliminaAixò que dius és ben cert. Malgrat tot, quan més gran em faig més sé veure l'ànima de segons quines coses o espais, especialment si tenen una llarga història.
EliminaLa història s'escriu a la pedra. M'agrada el contrast amb la sandàlia vermella
ResponEliminaSí, quedarà escrit a la pedra. Vermell i negre, dos colors amb força.
EliminaDeu d'impressionar caminar sobre aquest sòl amb tanta història, trepitjat per tanta gent al llarg dels segles.
ResponEliminaSi les pedres podessin parlar...
He passejat damunt d'aquest terra des que tenia quinze anys. Un terra que lliga la història individual amb la història col·lectiva.
EliminaSi les pedres parlessin tindrien moltes coses per explicar de les nostres vides.
Bon contrast de colors i de temps.
ResponEliminaA mi també m'agrada la teva sandàlia rouge ;)
Aferradetes!
En comparació, nosaltres som sers nous i fugissers.
EliminaLa paraula rouge també és molt maca.
Bona tarda de dissabte, sa lluna.