Pla de Tudela, Cap de Creus.
Podria dir que aquestes roques em suggereixen escultures abstractes. L'escultor ha plasmat la força del vent i l'aigua en una terra dúctil que s'ha rebregat a les seves mans. El buit modela la matèria i els colors embelleixen la forma.
Podria dir que aquestes roques són aquí des de fa milions d'anys, tants anys que nosaltres al seu costat no som més que un polsim de sorra que voleia emportat per la tramuntana.
Podria dir que els geòlegs, impressionats per tanta meravella, els han reconegut amb noms singulars: esquistos, la matèria grisa; pegmatites, la que és blanca o rosada.
Però emmudiré davant d'aquestes roques que fan callar totes les veus, i com si fossin una atalaia, la meva vista es perdrà en la mar d'Amunt.
És un paisatge pràcticament lunar, i el tenim molt a l'abast de la mà!
ResponEliminaTan a prop i tan desconegut. He llegit que els geòlegs el tenen com un lloc privilegiat i venen d'arreu per a estudiar-lo.
EliminaEm quedo amb aquesta idea que, al costat d'aquesta terra tan vella i tan canviant -tot i que a un ritme que nosaltres ni ensumem- som una mena de polsim emportat per la tramuntana. Però polsim viu, encara que sigui per uns segons d'eternitat!
ResponEliminaLa terra té una llarga vida i nosaltres, nouvinguts, som aquí per gaudir-ne i respectar-la.
EliminaBon cap de setmana, August.
Jo hi he estat, no s'oblida pas.
ResponEliminaÉs cert, no s'oblida. És un paisatge únic.
EliminaRoques on sentir-nos arrelats... encara que siguin tant esquerpes i escarpades
ResponEliminaLa vegetació no hi arrela, i nues, s'han tingut que enfrontar a l'aigua salada i al vent que els ha anat erosionant. Mostren els senyals de les seves vides exposades.
EliminaTens raó , de vegades contemplant la bellesa de la natura, les paraules sobren...Aquest paisatge l'he observat un parell de vegades i l'únic que trencava el seu encant era el vent que xiulava a cor que vols, però potser ja forma part de la seva identitat...
ResponEliminaBon diumenge , Consol.
Ho dius molt bé. La tramuntana al Cap de Creus forma part del seu paisatge, li dóna la seva identitat particular. La tramuntana es fa sentir i escoltar.
EliminaBon diumenge, M. Roser.
En paraules del Pau Riba:
ResponElimina"qui hauria mai imaginat
descobrir nu el tu orgull.
Entre les roques desgrenyades
per la sal del mar (Mediterrani)
i del vent (la tramuntana)
descobrir nu el teu orgull.
EliminaDoncs Pau Riba ho sintetitza molt bé, són roques orgulloses.
EliminaM'has recordat que escriptors catalans, amb la col·laboració de gent benestant de Barcelona, van homenatjar a Carles Riba fent-li donació d'una caseta a Cadaqués a principis dels anys 50.
Bon diumenge, Xavier.
La bellesa pren tantes formes que som ben afortunats de poder-les gaudir.
ResponEliminaBen cert, la bellesa hi és, la tenim davant nostra, només ens cal descobrir-la i gaudir-ne.
EliminaJa sabia jo que eres una poeta: de l'imatge... i de la paraula.
ResponEliminaHas escrit un text preciós.
Curiosament, no m'ho proposo, em surt un to poètic a l'hora d'explicar coses. Deixarem aflorar la poesia.
EliminaGràcies, Glòria, per les teves paraules.
Ara mateix, no vulguis saber com de salabroses i esventades estan aquestes roques, ha de ser un espectacle. Ja ho és quan i ha calma ... I passa el que dius, que emmudeixes perquè sembla que és l'únic que pots fer davant la meravella, contemplar i retenir el paisatge a la memòria.
ResponEliminaM'he adonat, pel que escrius, que ets d'Empordà. Avui no s'hi deu poder anar a Cap de Creus amb aquesta tramuntana que bufa de valent.
EliminaSilenci davant la bellesa. Quina foto més maca!
ResponEliminaGràcies, Loreto. El silenci convida a la contemplació.
ResponElimina