31 de maig del 2015

La llum passa

Tomba a la badia de Donegal, Irlanda.

HOME, tu quedaràs com queda aquella
pedra oblidada a vora del camí,
veuràs passar les llunes i les ombres
i els sols i els dies clars i els corbs i els vidres.

I restaràs tot sol, sol entre els hòmens,
entre els altres com tu, que també viuen
ben sols, encar que diuen companyia.

I tu seràs alhora herba o empremta,
o pols d'aquell camí que tots calciguen,
o tija assedegada, o arrel morta.

És inútil que escapes de la terra.
Escapar? Com i a on? Ets, acàs, aire?
Eternament, clavat, sens tu saber-ho
veuràs que la llum passa.

Jaume Bru i Vidal
(Sagunt, 1921-2000)

16 comentaris:

  1. Un poema amb una visió molt bucòlica dels cementiris...Sempre sols, sota la lluna!
    Bon vespre, Consol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser en Jaume Bru no parla dels cementiris sinó dels vius i ens recorda la nostra solitud i petitesa.
      A Irlanda, en alguns llocs es poden veure tombes, soles o agrupades, que no estan dins d'un cementiri.

      Elimina
  2. Aquesta pedra, dreta i orgullosa, com una fita de la vida.
    Record, absència i nostàlgia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes tombes tan antigues són un símbol de la mort, de totes les mortes, també la nostra.

      Elimina
  3. Que bonic, Consol, que hages citat aquest poema d'aquest homenot de Sagunt. El senyor Bru i Vidal era creient. El to existencialista del text, el lament que hi poetitza crec que està dirigit, més que als morts, als vius: "...sol entre els hòmens, / entre els altres com tu, que també viuen / ben sols, encar que diuen companyia." Molt interessant pensar-hi. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que ho descrius molt bé. És un poema per pensar-hi, rotund i sense concessions.

      Elimina
  4. Un poema punyent i tan real ...
    Una pedra sola enmig de la vida.

    Nanit, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és punyent. Una pedra que ens recorda que estem de pas com la llum.
      Aferradetes, sa lluna.

      Elimina
  5. Pols, més que pedra. No passa el temps, passen els homes. La pedra guarda el seu record .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Som pols d'estrelles i ens convertirem en pols. La pedra, erigida al mig del camp, guaita com passen els homes, com passa la llum.

      Elimina
  6. El poeta que va escriure aquests pensaments ara és llum, és aire, és pedra i orientació pels qui (tots) un dia o altre farem aquest camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que el poeta ho sabia i per això ho proclamava als quatre vents.
      "I tu seràs alhora herba o empremta
      o pols d'aquell camí que tots calciguen [...]"

      Elimina
  7. boníssim, per clarivident
    .

    ResponElimina
  8. De vegades les paraules més lúcides fan mal:
    "I restaràs tot sol, sol entre els hòmens,
    entre els altres com tu, que també viuen
    ben sols, encar que diuen companyia."

    Em recorda uns versos de Philip Larkin que diuen:
    "no ens va servir de res, ni a ells ni a mi,
    però així van ser tots més a prop
    (o ens ho va semblar) d'aquell guirigall
    que si ens l'haguéssim perdut separadament"

    El guirigall, és la vida, sempre millor en companyia, encara que, en el fons, cadascú la viu ben sol...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les paraules més lúcides costen d'admetre malgrat que si les escoltem les sabem certes.
      Descriure la vida com un "guirigall" em sembla d'una extrema lucidesa i d'una fina ironia. Interessant en Larkin.

      Elimina