Aquestes imatges poètiques connecten amb els nostres sentits, ens parlen d'allò intangible de la nostra essència que tan sols l'art pot arribar a plasmar. Passem la vida pintant... sense saber-ho, com aquell que no sabia que parlava en prosa.
Un poema preciós d'un dels meus poetes preferits (per cert, aquest no el coneixia, de quin llibre és?) que acompanya el verd de la fusta on, arrenglerats com soldadets, s'hi esperen els pinzells a punt per a la màgia de la pintura…
"Patrimoni" és un poema dins "El rastre de l'animal més lliure" publicat al 1994. L'he trobat en una selecció de poemes que fa la UOC: http://lletra.uoc.edu/ Els pinzells, com les paraules, són al nostre abast per parlar de les nostres coses.
M'afalagues, Glòria. Els objectes no tenen color, és la llum que es reflecteix damunt seu qui els hi atorga. De la mateixa manera, un poema té sentit només si som capaços de captar la seva essència. Poema a poema, cada cop m'agrada més Subirana.
La xarxa és plena de coses meves! Com "el verd del vent entre les fulles", sinestèsia per parlar de l'art, crec.
ResponEliminaEl poema em suggereix imatges que com les aromes ens fan despertar sensacions. Això també ens pot passar quan contemplem una obra d'art.
EliminaAquests pinzells tan ben afinats sonen com les cordes d'una arpa.
ResponEliminaEstan a punt per fer música només falta que una mà els posi en moviment.
EliminaUna bonica pinzellada poètica...
ResponEliminaPassem la vida pintant...
Una fotografía bonica i suggeridora, Consol.
Aquestes imatges poètiques connecten amb els nostres sentits, ens parlen d'allò intangible de la nostra essència que tan sols l'art pot arribar a plasmar.
EliminaPassem la vida pintant... sense saber-ho, com aquell que no sabia que parlava en prosa.
Un poema preciós d'un dels meus poetes preferits (per cert, aquest no el coneixia, de quin llibre és?) que acompanya el verd de la fusta on, arrenglerats com soldadets, s'hi esperen els pinzells a punt per a la màgia de la pintura…
ResponElimina"Patrimoni" és un poema dins "El rastre de l'animal més lliure" publicat al 1994. L'he trobat en una selecció de poemes que fa la UOC: http://lletra.uoc.edu/
EliminaEls pinzells, com les paraules, són al nostre abast per parlar de les nostres coses.
Gràcies per descobrir-me el poeta, m'agrada molt
ResponEliminaMe n'alegro.Què deu fer que unes paraules ens arriben molt endins i d'altres ens són sobreres?
EliminaUn cop més m'admira la teva mirada que descobreix bellesa i poesia en qualsevol objecte.
ResponEliminaMolt ben trobat el poema de Subirana!
M'afalagues, Glòria. Els objectes no tenen color, és la llum que es reflecteix damunt seu qui els hi atorga. De la mateixa manera, un poema té sentit només si som capaços de captar la seva essència.
EliminaPoema a poema, cada cop m'agrada més Subirana.
Que bonic!!!
ResponEliminaM'encanta la foto dels pinzells i també m,encanta que el món estigui ple de coses meves.
Tu en saps un munt de fer coses amb quatre pinzellades. Tot un món a les teves mans.
Elimina