Desert de Gobi, Mongòlia.
Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Jordi de Sant Jordi
Desert d'amics (fragment)
Raimon li va posar música. Si voleu escoltar-la podeu fer-ho aquí:
Fa respecte el desert, més que una plana nevada.
ResponEliminaLa immensitat fa respecte. A mi la neu, segons on sigui, també me'n fa.
EliminaSempre m'ha cridat l'atenció que Jordi de Sant Jordi se sentís tan sol i abandonat en aquell captiveri que fins i tot digués que els grillons li feien companyia.
ResponEliminaAquest poema arriba a l'ànima per ser un lament intens i profund.
EliminaEl passatge que anomenes diu: " e los grillons lleugers ara pereu més/ que en lo passat la bella brodadura."
Sempre m'ha agradat molt la poesia de Jordi de Sant Jordi. I sempre que llegeixo aquest poema el "sento" en la veu de Raimon, que me'l va fer descobrir molt abans que l'estudiés a la facultat.
ResponEliminaLa idea del desert sempre és atractiva però estar desert d'amics ha de ser tristíssim…
És un poema d'una gran força. En el primer vers ja queda palesa tota la seva dissort: "Desert d'amics, de béns e de senyor". Sol davant l'adversitat. Tens raó quan dius que estar "desert d'amics" és una tristíssima soledat.
EliminaUn desert d'amics deu ser un cosa molt trista...
ResponEliminaAquesta foto m'encanta per les seves tres textures tan definides el marró de la sorra el sorra, el verdós de la sabana i el gris blavós, del cel...
Petonets.
És trist, cap amic, no queda ningú.
EliminaEls colors del desert cap al tard, un dia una mica gris. Està al mig del desert em va produir una sensació intensa i estranya, de recolliment intern davant d'una terra sense fi.
Bona tarda, M. Roser.
Impressionant, aquest desert... i la poesia molt encertada... Jo també la sento en veu de Raimon.
ResponEliminaRaimon va fer una gran tasca en rescatar de l'oblit als nostres poetes medievals.
EliminaHe estat un cop al desert i va impressionar-me molt, és un altre món
ResponEliminaA mi també. I més que les dunes, que tenen un particular encant, em va impactar el de la terra seca i pedregosa en esplanades infinites.
EliminaAbans de llegir el comentari dels companys August i Carme, també he "escoltat" la música del Raimon.
ResponEliminaCal dir, que llegit s'hi endevina el llenguatge de les centúries.
Raimon fa que sigui un llenguatge més proper a les nostres orelles.
EliminaHi ha paraules que les intueixes pel seu context.
Miraré de posar un enllaç amb la música de Raimon.
Diuen que el desert és el lloc per buscar.
ResponEliminaPer trobar-se o perdre's per renèixer de nou.
EliminaEls grans profetes van haver de creuar el seu desert.
ResponEliminaEl desert d'amics és, ben probablement, un dels més eixuts. És curiós, Consol, que fa poc pensava en l'amistat en un sentit abstracte i en entrar al teu bloc em trobo amb el poema de Jordi de Sant Jordi i una imatge que il·lustra perfectament els mots.
Abraçades, des de El Far.
Desert d'amics, trista solitud. Hi ha poemes, que com les olors, ens evoquen sensacions en les quals en hi reconeixem.
EliminaUna abraçada des de terra endins.
Un cop, Consol, vaig pensar que la lletra anava adreçada a mi. Per sort, va durar poc, aquest temps malaltís.
ResponEliminaUn petó, nena! :-)
Qui, en algun moment, no ha sentit la solitud més profunda? Quan ens sortim del nostre desert ens tornem més forts.
ResponEliminaUna abraçada, cantireta.