M'agrada la seva textura. El vidre glaçat, rugós, que deixa passar la llum i alhora amaga el seu interior. El marc de fusta repintat i un xic desgastat que li dóna un aire càlid, de les coses quotidianes que sempre han estat al mateix lloc. L'esmalt verd clar de les rajoles que no lliga amb el conjunt, però tant se val perquè sí que agrada a algú de la casa. La reixa de ferro pintat que, malgrat la seva senzillesa, qui la va fer va voler embellir-la en formes arrodonides per trencar la fredor de les línies rectes.
I quanta vida viscuda a l'altre costat de la porta, segurament.
ResponEliminaUna vida que la finestra ens mostra sense canvis radicals en l'últim segle.
ResponEliminaUna finestra que és com si ens digués que no ha passat tant temps o que el temps no passa tant de presa. Té una composició molt bonica.
ResponEliminaHi ha cases modestes que s'han conservat en el temps en contrast amb un entorn que s'anava transformant. Gràcies, Carme.
EliminaA vegades m'entretinc a pensar qui viu darrera aquestes finestres tan viscudes. Una finestra a la imaginació...
ResponEliminaÉs cert, ens poden suggerir moltes coses: un clima, uns personatges amb un caràcters, uns fets... Les cases són petits micro-cosmos.
EliminaM'agrada molt com acompanyen les teves paraules la imatge, no te la puc manllevar, aquesta!
ResponEliminaA cadascú li pot suggerir paraules diferents. .
EliminaSegur que a les persones que hi viuen els deu agradar aquesta finestra, malgrat a algú li pugui semblar una mica tronada, que penso que és part de la seva personalitat i com va dir algú molt savi: la bellesa no és als objectes, sinó als ulls de qui els mira...
ResponEliminaBon capvespre, Consol.
Aquesta persona que dius era molt sàvia. Per mi la fotografia és això, buscar la bellesa en l'entorn.
ResponEliminaBon capvespre, M. Roser.