Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.
Paraules (cerquen música)
Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Avui m'ha agradat més el poema que la foto. Tenint en compte que la foto és excel·lent, el poema deu ser sublim. O potser només m'ho ha semblat a mi. Què hi farem!
ResponEliminaJosep Palau i Fabre té poemes sublims i aquests m'ha agradat. A Caldetes hi ha un museu preciós que porta el seu nom i està dedicat especialment a Picasso. Aquesta primavera és esplèndida i molt fotogènica.
ResponEliminaOttimo il punto di ripresa, bellissimo colori, ciao
ResponEliminaMoltes gràcies, Catalunya és un país amb bells paisatges.
EliminaQuina musicalitat tenen aquests versos! M'encanta. La foto, preciosa, com sempre.
ResponEliminaPalau i Fabre devia pensar en la música perquè així ho va escriure en el títol. Gràcies, Noves Flors.
EliminaNosaltres, als poetes,
ResponEliminaels ho devem tot en la vida:
l'amor, el conhort,
la llum de les paraules.
Cada vegada estic més d'acord amb les teves paraules. Els poetes poden parlar d'allò que és transcendent i que difícilment es pot dir amb un discurs.
EliminaAmb les teves fotos em fas viure la primavera! Potser la penjaré al meu bloc, si no et fa res.
ResponEliminaI ara, m'agrada, la pluja ha pujat tots els tons del verd i ha fet florir totes les flors.
EliminaEl poema i la imatge fan una bona parella. Molt bonic
ResponEliminaM'alegra que t'agradi, Loreto.
EliminaUna foto preciosa; la natura sempre ho és i no li cal fer posturetes...
ResponEliminaM'ha vingut a la memòria l'estrofa d'una cançó de la Trinca:"l'airet de la matinada del ric estiu,replec de la rosada que llença el riu"...
Les paraules cada vegada volen més alt, com aquestes espigues que malden per enfilar-se a l'arbre , i de retruc, arribar a tocar el cel...
Petons.
Aquest poema comença amb un suau balanceig i s'acaba enfilant cap amunt, segueix una melodia.
ResponEliminaPetons.
Hi ha poesia que agermana. Gràcies Consol per compartir.
ResponEliminaBon dia de diumenge,
La poesia pot dir moltes coses.
ResponEliminaBon dia, Gemma.
L'arbre sembla una olivera,si és així,podria ser una de les oliveres que hi han al final del bosc de Malhivern entre La Garriga i Samalús?
ResponEliminaConeixes bé La Garriga. Aquesta està com dius al final del bosc de Malhivern però pel cantó de Llerona. De fet està a prop a les runes romanes, a prop de la carretera.
ResponEliminaConèixer,conèixer,no gaire,tinc amics per la zona(La Garriga i Granollers),i quan baixo de tant en tant em porten de passeig per aquest indrets.
Eliminaper exemple,aquesta olivera
o aquesta altre
Hola me gustaría saber qué quiere decir es poema es decir de qué trata porque no lo he entendido mucho
ResponElimina