El vent les mou suaument i recorre el camp com una onada. Les espigues es posen en moviment, i contagiant-se unes de les altres, inicien una dansa silenciosa.
Se'n podria fer una simfonia que es digués, la dansa de les espigues...Realment és tot un plaer contemplar el mar d'espigues(com diu la Carme) que es dobleguen amb el vent que les acarona suaument i de mica en mica van canviant el seu color verd com l'esperança, fins que seran un estol d'espigues d'aurades i el seu fruit, es convertirà en el nostre pa de cada dia... Bona nit.
Per més cops que els vegi, els "mars d'espigues" al vent sempre em commouen. És una dansa autèntica i arrelada que a mi m'emociona...
ResponEliminaSí, ens convida a la contemplació, a fixar la nostra mirada.
ResponEliminaSe'n podria fer una simfonia que es digués, la dansa de les espigues...Realment és tot un plaer contemplar el mar d'espigues(com diu la Carme) que es dobleguen amb el vent que les acarona suaument i de mica en mica van canviant el seu color verd com l'esperança, fins que seran un estol d'espigues d'aurades i el seu fruit, es convertirà en el nostre pa de cada dia...
ResponEliminaBona nit.
És bonic el teu relat. M'ha recordat dos versos de Joan Salvat-Papasseit:
ResponEliminaRes no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
Bon cap de setmana, M. Roser.