Et dono el cant
Et dono el crit que fuig de mi cada alba,
quan m'inclino a la terra i faig un pas,
els pensaments inquiets, les pregàries
que adreço als déus, a l'aigua i als sembrats.
Et dono el bell silenci de la casa
i el dring suau dels fils que hi ha al terrat,
les flors que s'agenollen a les tanques
i el vent que lentament les fa gronxar.
Et dono també el cant que neix de l'ànima,
i la veu que el teu cos va acaronar,
però no et donaré el meu nom, l'essència
del que sóc i vaig sent, ni el llarg combat.
Josep Tero
I que les ones ho escampin.
ResponEliminaI que arribi on hagi d'arribar.
ResponEliminaUn poema preciós, m'agrada la cadència al llegir-lo..."et dono crit, els pensaments, el silènci, les flors, el vent, el cant , la veu"...Tot un regal, però l'essència del que un és no es dona, és un sentiment massa intim i personal!!!
ResponEliminaBon diumenge, Consol.
A mi també m'agrada aquesta càdencia. És un poema molt bonic.
EliminaM'agrada molt i a mi m'arriba... el rebo a mans plenes.
ResponEliminaUn poema que ha de volar com el vent i anar d'antena a antena.
EliminaEl nom, el senyal de l'ànima, segons Kundera. Fer el bé sense donar-se un mateix, és el que deien que feia Goethe.
ResponEliminaD'aquest poeta i cantant m'agrada molt Cos meu recorda, la música i veu que posa a Kavafis.
Estic d'acord en que el nom, el nostre nom, diu molt de la nostra essència. Quan comences a interessar-te pel nom dels altres molt sovint ens trobem amb una història que l'envolta, una història significativa per aquella persona.
EliminaDonar-se als altres sense perdre's perquè només podem donar el que som.
Gràcies per les cites i recomanació, Helena.
Un poema preciós amb el qual em puc identificar bastant.
ResponEliminaSí, és un poema preciós que porta la música incorporada.
Elimina