Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.
Josep Palau i Fabre
La gran cursa del mar (fragment)
16-18 de gener de 1943
No coneixia aquest poema i m'encanta!!!
ResponEliminaI la teva aigua encalmada, també. "Com un aire". Ben bé com un aire.
Em ve al cap amb la teva combinació... una altra versió del darrer vers: ànima només, ànima i ànima i ànima.
Sí, en Palau i Fabre quan més el coneixes, més et sorprèn. A la mar hi ha dies d'aigües com un aire.
EliminaEl teu final també hi quedaria molt bé.
Tot lliga: la mar, el poema i la fotografia.
ResponEliminaEstem en sintonia, és magnífic.
EliminaQuina foto més bonica, el cel i el mar ben agermanats...L'aigua que caurà del cel abraçarà l'aigua del mar!
ResponEliminaBon vespre, Consol.
Tot flueix en harmonia, aigua, cel i paraules.
EliminaMolt bon dia, M. Roser.
Avui l'aigua caurà del cel
ResponEliminaAigua al cel i la a terra, només aigua, aigua i aigua.
EliminaImatge i lletra de bellesa incommensurable. Perfecte!
ResponEliminaGràcies, Glòria.
EliminaUna aigua que suggereix el sublim com la superfície del mar.
ResponEliminaEn la natura trobarem allò sublim, inimitable.
Elimina