Pintura d'Edward Hopper, Soir bleu
En Folquet de Neu està fumut. Des que
es va dissoldre el seu grup de rock on feia de bateria, no fa altra
cosa que deambular com ànima en pena. Diu que vol està sol però jo
no m'ho crec. Si no és per fer-se veure, com és que es vesteix
d'aquesta manera tan estrafolària? Ben plantat i rialler com era,
les portava totes de cap. Fins i tot la meva germana Clara, la que
tothom coneix per Dulcinea, sospira
per ell. Pobra, ha fugit lluny, ben lluny, per tal d'oblidar-lo. I en
Floquet a les boires,
no s'adona de res. Potser si el convido a passar uns dies a ca la
meva tia de Califòrnia i allà... Narcisista com és, li puc dir que
vull pintar-li un retrat.
Aquesta és la meva tercera contribució a Relats conjunts.
L'altre punt de vista, que macos queden els dos relats paral·lels. Si ens escoltèssim més, la gent, a vegades les peces encaixarien...
ResponEliminaEls altres saben més de nosaltres del que nosaltres ens creiem. Si en ho proposem podem fer més del que fem pels altres.
EliminaA Califòrnia podrà muntar un grup de rock and roll beach, i tornar a repicar timbals i platerets.
ResponEliminaEll no ho sap però algú l'espera a la costa de Califòrnia.
EliminaSegur que estarà encantat que li facis un retrat, així quedarà per a la posteritat...
ResponEliminaPotser això l'anima.
Eliminabrillant ! en fas un diàleg entre relats!
ResponEliminaHe agafat idees d'altres relats. Podem fer-ho, és ficció.
EliminaA vegades quan més lluny fuges, més difícil és d'oblidar, però la idea de pintar-lo pot donar resultat, els músics de rock solen ser creidos.
ResponEliminaSí, cal conèixer a l'altre per saber per on s'ha d'entrar.
Elimina