26 de març del 2016

Ara camino

Porxada, Granollers


Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar.

Joan Vinyoli
Fragment dins Passeig d'aniversari

18 comentaris:

  1. M'aturo a llegir el que ha caminat el poeta.
    I a contemplar la lluentor de l'empedrat que ha trepitjat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En cada llosa hi ha el vestigi d'un altre temps, de nosaltres i de tots aquells que no hem conegut.

      Elimina
  2. Cadascú camina -encara que sigui des del sofà- vers ell mateix, sovint sense saber-ho. El poeta ens en fa conscients.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un caminar que va deixant enrera trossets de si mateix a cada pas.

      Elimina
  3. Ara camino, però no sé cap on...Segur que aquestes lloses totes tenen una petita història que, m'indicaran el lloc cap on he d'anar!
    Bona Pasqua, Consol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Retornar per continuar endavant i seguir el nostre destí.
      Bona Pasqua, M. Roser.

      Elimina
  4. empedrats polits a base de passes cap allà on ens dur el cor, el pensament i de vegades l'obligació

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caminem empessos per molts fils, alguns volguts i triats per nosaltres, i d'altres que no sabem d'on vénen.

      Elimina

  5. Cadascú camina amb el seu bagatge i part d'aquest són els amics en ple viatge cap a les seves respectives destinacions fins a una pròxima trobada.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'ha fet pensar aquests versos. Anem caminant i ens anem acomiadant de gent, a vegades de forma explícita, però sovint sense adonar-nos que ja no tornarem a veure aquella persona. Hi ha una gran part d'atzar i imprevist en el camí.

      Elimina
  6. Com cada any, em tocarà visitar la porxada de Granollers. No m'he fixat mai en aquest terra. Aquest any prometo mirar-la millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els castellers teniu la sort de conèixer bé moltes places. Les pedres antigues alterades pel temps i els homes tenen un doble encant.

      Elimina
  7. Caminar sempre és un plaer... pel vell casc urbà i fins i tot pels bocins dels que hem estat abans...

    Mirar a terra, a vegades és ben creatiu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per tot allò que ens queda i volem perservar.
      Si poguéssim anar descalços potser tornaríem a sentir la terra i les pedres que trepitgem. Ara només ho podem fer algunes vegades.

      Elimina
  8. És curiós com un simple terra, erosionat pel lent caminar de les persones en el temps pot donar lloc a la creació d'una gran fotografia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu elogi, Alfonso. La llum pot ser tan variada que podem copsar mil imatges de la mateixa cosa.

      Elimina
  9. caminar damunt d'unes pedres tan viscudes dóna transcendència a les nostres passes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La transcendència d'allò quotidià i proper, de les petites coses i dels petits gestos.

      Elimina