Sempre estem sols davant el mirall, no? M'ha fet pensar aquest "recull la llum" com si digués que n'hem de guardar una mica i no deixar que la foscor ens envaeixi.
M'agraden molt els trens, sobretot aquests antics i de llocs llunyans carregats d'història...Si viatgem sols, segur que podrem contemplar millor el paisatge! Bon cap de setmana, Consol.
Els trens tenen una aura romàntica, de llegenda. Si viatgem sols, ningú ens distraurà i ens confondrem en el paisatge. Res és inútil si fem que no ho sigui.
Gràcies, Consol, per aquesta fotografia que ens suggereix un llarg viatge. El viatge més llarg, sens dubte, és el viatge interior. I no sempre és fàcil. I sovint no ens atrevim a fer-lo gaire endins, no fos que no ens agradés què hi trobem… Per això el tu i el nosaltres és tan necessari perquè aquest viatge no sigui tan dur. La companyia, si és plaent, pot fer-lo infinitament més ric. I llavors la llum sorgeix de la tenebra. Gràcies per aquests versos de F Garriga, a qui estic descobrint ara...
Hola, August. Com bé dius ,crec que Francesc Garriga parla del viatge de la vida, un viatge que té sentit quan l'hem pogut compartir amb altres. Això que tenim el risc de no agradar-nos quan ens volem conèixer profundament, ho vaig sentir a dir de manera semblant a Josep M. Espinàs.
Molt ben il·lustrat, aquest poema.
ResponEliminaDe vegades no ens toca més remei que fer aquest llarg viatge. Tant si hi ha un tu, com no, uns nosaltres o no. Recolir la llum sempre és bo.
Sempre estem sols davant el mirall, no? M'ha fet pensar aquest "recull la llum" com si digués que n'hem de guardar una mica i no deixar que la foscor ens envaeixi.
EliminaM'agraden molt els trens, sobretot aquests antics i de llocs llunyans carregats d'història...Si viatgem sols, segur que podrem contemplar millor el paisatge!
ResponEliminaBon cap de setmana, Consol.
Els trens tenen una aura romàntica, de llegenda. Si viatgem sols, ningú ens distraurà i ens confondrem en el paisatge. Res és inútil si fem que no ho sigui.
EliminaMolt bona perspectiva fotogràfica.
ResponEliminaI també emocional.
Gràcies, Xavier. Una emoció compartida.
EliminaGràcies, Consol, per aquesta fotografia que ens suggereix un llarg viatge. El viatge més llarg, sens dubte, és el viatge interior. I no sempre és fàcil. I sovint no ens atrevim a fer-lo gaire endins, no fos que no ens agradés què hi trobem… Per això el tu i el nosaltres és tan necessari perquè aquest viatge no sigui tan dur. La companyia, si és plaent, pot fer-lo infinitament més ric.
ResponEliminaI llavors la llum sorgeix de la tenebra.
Gràcies per aquests versos de F Garriga, a qui estic descobrint ara...
Hola, August. Com bé dius ,crec que Francesc Garriga parla del viatge de la vida, un viatge que té sentit quan l'hem pogut compartir amb altres.
EliminaAixò que tenim el risc de no agradar-nos quan ens volem conèixer profundament, ho vaig sentir a dir de manera semblant a Josep M. Espinàs.
Tornar és lluny, quin títol més suggerent. Que no siguem mai de tornada de tot.
ResponEliminaJa sigui tornar a un lloc, a reviure una emoció o tornar a sentir una veu, a vegades està lluny perquè no volem o no podem.
ResponEliminaRecollir la llum és un bon consell. Qui sap quan la necessitarem,
ResponEliminaI guardar-la ben endins com un tresor preciós que ningú ens pugui arrabassar.
EliminaDe mi a mi és un llarg viatge, si ens acompanya la llum sempre serà més plaent.
ResponEliminaÉs cert, "de mi a mi" ja és un llarg viatge que durarà tota la nostra existència.
EliminaGuardar la llum és una metàfora molt profunda.