El llenguatge de les flors.

Per Sant Jordi ens regalem roses com a símbol d'amor. Per saber-ne una mica més he buscat en un llibre titulat Llegendes i mites de les flors què deia sobre les roses i aquí en teniu un breu fragment:

"Entorn dels orígens de la rosa s'han teixit innombrables llegendes. Conten que Cibeles, per tal de venjar-se d'Afrodita, va crear la rosa, perquè només la bellesa d'aquesta flor pot competir amb la d'aquella daessa. Més endavant, la rosa fou consagrada a Afrodita. La seva bellesa i perfum figuren el gaudi de l'amor, i les seves espines, les ferides que l'amor causa. Diuen que la rosa és filla de la rosada, que ha nascut del somriure d'Eros, o que va caure dels cabells de l'Aurora, quan la deïtat de l'alba es pentinava. Segons un mite romà, Bacus, déu del vi i de les veremes, perseguia una encisadora nimfa, i només va poder deturar-la amb l'ajut d'un esbarzer. Quan el déu es donà a conèixer, la nimfa s'enrajolà delicadament. Bacus, agraït, va tocar l'esbarzer amb el seu tirs, i la planta espinosa va guarnir-se d'unes flors que tenien el color de les galtes de la noia. Una llegenda romanesa explica que una bellíssima princesa es banyava en un llac, i que el sol per tal de contemplar-la i cobrir-la d'ardents besades, va restar immòbil en el cel per espai de tres dies. Déu, adonant-se que l'ordre de l'univers perillava, va transformar la princesa en una rosa, i va manar al sol que seguís el seu camí. És per això que les roses acalen el cap i es ruboritzen quan el sol les saluda."

Rita Schnitzer, Llegendes i mites de les flors.

Edicions Elfos. Barcelona, 1984