Un agafador a la paret serà la nostra guia per resseguir els murs del carrer. Aquí trobem una pedra desgastada, gairebé oxidada, que manté el seu posat robust, vell i digne. Més enllà en veiem de massisses que donen una aparença segura i ferma a tot l'edifici. I aquí i allà, portes de pedra treballada que el pas del temps i les mans de l'home han anat modulant. Si les volem sentir de més aprop, les tocarem per escoltar.
6 de setembre del 2013
Carrer
Un agafador a la paret serà la nostra guia per resseguir els murs del carrer. Aquí trobem una pedra desgastada, gairebé oxidada, que manté el seu posat robust, vell i digne. Més enllà en veiem de massisses que donen una aparença segura i ferma a tot l'edifici. I aquí i allà, portes de pedra treballada que el pas del temps i les mans de l'home han anat modulant. Si les volem sentir de més aprop, les tocarem per escoltar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Les pedres, si les sabem escoltar, com dius tu, ens poden explicar moltes coses...Als barris antics dels pobles, són com les cròniques visuals d'un tipus de vida de temps bastant llunyans, però aquestes pedres ens la fa present.
ResponEliminaBon capvespre, Consol.
Crec que sí, les pedres tenen un tacte especial diferent cada una d'elles. Les antigues, les que durant tants anys han estat en un mateix lloc, presenten una fisonomia marcada pel temps i per la gent que han conegut.
EliminaBon cap de setmana, M. Roser.
M'agafo fort a l'agafador i ressegueixo, pas a pas, el temps de cada era recollit en cadascuna de les pedres...
ResponEliminaAbraçades, des de El Far...
He tingut la mateixa sensació, és un agafador per agafar-se fort, no defallir i continuar endavant el nostre camí.
EliminaAbraçades Jordi, i que els propers dies els visquem amb emoció i intensitat.
Una forta abraçada a tu. El cert és que aquests dies s'han de viure amb passió i cal agafar-se ben fort; en aquest sentit, l'analogia de la teva fotografia m'ha semblat molt més que metafòrica...
EliminaDes de El Far...
M'ha sobtat l'agafador, m'ha fet pensar quina funció devia tenir en el seu temps.
ResponEliminaNo en tinc notícies, en aquests carrers antics a vegades trobem objectes pensats per ser útils en altres temps. Avui els podem donar una funció simbòlica.
EliminaQuina tranquil·litat i quina pau que transmet aquesta foto... amb l'agafador, a més a més, que dóna seguretat.
ResponEliminaPassejar pels carrers costeruts de Vic et transmet la sensació de pau i de connectar el passat i el present. Fins i tot pots summiar amb el futur.
EliminaFerro contra pedra, tant consistent tot plegat com ho sol ser la poesia.
ResponEliminaUna poesia que té força d'esperit i expressa la seva voluntat de ser.
EliminaNo conec Vic, encara que hi he estat a punt uns quants cops, però amb la teva bonica descripció i la foto és com si hagués passejat almenys per un dels seus carrers :)
ResponEliminaVic té molta personalitat i una llarga història. Et recomano que la visitis i la visquis.
EliminaFins demà Caterina, dia que els nostres blocs quedaran enllaçats.
Quin encant tenen aquests carrers antics! Tranquils i assossegats. Però si poguessin parlar...
ResponElimina... i fessin safareig explicarien moltes coses de la gent que hi passa, algunes històries tristes, altres alegres i moltes de quotidianes. Potser també recordarien aquella vegada que...
EliminaFa pocs mesos vaig fer una estada d'un cap de setmana a Vic. És una ciutat fascinant, que encomana energia. Una foto molt ben trobada
ResponEliminaGràcies Loreto. Vic és una ciutat que cada dia t'ensenya una petita part de si mateixa. Segur que quan hi tornis descobriràs noves coses.
Elimina