Aquest Memorial recorda els camins de l'exili forçat al final de la Guerra Civil. La caiguda del front de Catalunya i la pressa de Barcelona el 26 de gener de 1939 van provocar la desbandada de les forces republicanes. El camí de l'exili va ser dolorós i incert, molts van patir llargues penúries i per a altres va ser un camí sense retorn. Nosaltres som els dipositaris de la seva memòria.
Bon homenatge! No ho sembla, però aquestes petites coses són importants
ResponEliminaSí, ignorar o no recordar els fets fa que desapareixin de la història col·lectiva.
ResponEliminaInevitablement m'has fet vindre al cap el poema de Pere Quart "Corrandes de l'exili" que, per cert, Sílvia Pérez Cruz interpreta meravellosament:
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc
Gràcies pel teu enllaç, no la coneixia i m'ha agradat molt.
ResponEliminaJo he estat en diversos d'aquests camins d'exili i sempre produeix emocions que encara sento properes...
ResponEliminaVaig veure en directe la Sílvia Pérez Cruz cantant les Corrandes de l'exili i vaig plorar a llàgrima viva... aquesta noia transmet l'emoció a raig fet...
La música i la veu és molt bona transmissora d'emocions. És una bona manera per connectar amb quelcom molt complex.
EliminaSuposo que devia ser bastant dur fer aquests camins per primera vegada, i penso que també n'hi ha que el van fer en unes altres circumstàncies, però també dures, al començament de la guerra i som dipositaris de les dues memòries...
ResponEliminaLa Sílvia Pérez Cruz té una veu tan dolça...Si en teniu ocasió, escolteu l'havanera Vestida de nit, fantàstica.
Petonets de bona nit.
Van ser uns anys tan llargs que si estirem una mica del fil trobarem moltes més coses. Vaig visitar el Museu Memorial de l'Exili a La Jonquera i el recomano, vaig pensar que explicaven la història amb respecte.
EliminaFaré cas del teu consell. Bon vespre, M. Roser.
Una imatge potent, com de minut de silenci, de punyalades d'enyor, de tristesa arrossegada clavant-se com les pedres del camí a les espardenyes. I veient com va el món, tot fou inútil, la resistència fou inútil, els esforços i les llàgrimes també. Esperem que les imatges del memorial no s'hagin de repetir mai més, car de nou serien inútils.
ResponEliminaCrec que lluitar per la justícia i la llibertat no és pas inútil. I avui en que es posen en perill totes les llibertats i drets conquerits hauriem de ser més conscients del seu valor i saber-los defensar.
ResponEliminaEm semblava haver deixat un comentari,que no veig.
ResponEliminaDeia que com la Novesflors en va venir al cap immediatament el poema de Pere Quart: Una nit de lluna plena tramuntarem la carena...
Corprenedor. Quant dolor, quanta tristor hauran contemplat aquests bells indrets!
"Quanta, quanta guerra" deia la Mercè Rodoreda. I després l'exili i la dictadura. Quant dolor!
ResponElimina