Vet aquí l'home vell, al davant de la casa,
com alça a poc a poc la seva pols
en un moment, àrid i nu, d'estàtua.
Terra seca despés, ja per sempre
fora del nombre, del nom, trossejada
a les fondàries per les rels de l'arbre.
"Ordenat, establert, potser intel·ligible..." (fragment)
Salvador Espriu
Una olivera vella i seca. S'adiu moltíssim amb el fragment que has posat.
ResponEliminaCrec que sí, Loreto. Tenia la imatge i he trobat el poema d'Espriu.
EliminaQuina combinació més maca... aquest fragment feréstec i orgullós que fa sentir intensament.
ResponEliminaSilenciosament passo els dits per la part més fina del tronc de l'olivera, sense escorça, textura fina amb vetes com camins a resseguir.
Et ve el desig de tocar-la per saber més coses d'ella, per fer-la propera.
EliminaM'agraden molt les oliveres , aquests arbres recaragolats pel pas del temps, i que arrelen a la terra per àrida que sigui...
ResponEliminaSempre és allí...
a la vora del camí
oferint-vos la seva ombra.
Ho dóna tot
a tothom, què més es pot
demanar a una vella soca...
Serrat.
Petonets de bona nit.
Un bonic poema d'en Serrat. Quin arbre més esplèndid sorgit d'una terra àrida!
EliminaBon diumenge, M. Roser.
La poesia no sol ser ordenada, establerta, potser intel·ligible, i aquest tronc tan retorçat tampoc. M'agraden molt els textos que acompanyen les teves sempre impactants imatges.
ResponEliminaNo? Certament les coses vives, la poesia també, sovint són caòtiques, inesperades i poc intel·ligibles.
EliminaTal text per a tal imatge.
ResponEliminaGràcies, noves flors.
EliminaBellesa i vellesa, tot en un arbre magnífic.
ResponEliminaBona fotografia!
La bellesa en la vellesa és genuïna, profunda i està carregada d'una llarga història.
EliminaGràcies.