La carbonera de Cànoves és un lloc de trobada i per retrobar-se. En Jaume i en Pere fa temps que es coneixen, saben l'un de l'altre allò que és essencial i no els cal saber la lletra menuda. Es respecten. Han quedat per fer un tros de camí plegats i redescobrir de nou els voltants.
Ai, hora blava, tens la virtut de que sempre que entro al teu bloc em quedo així, com a pensativa, i badant. Però és una sensació que m'encanta!
ResponEliminaCamèlia, he visitat el teu bloc i m'ha fet somriure. Records a l'avi.
EliminaA mi també m'agrada això de badar. Fins un altre.
Veig que aquesta carbonera de Cànoves s'ha fet molt famosa...Avui dia són una atracció més, però segur que aquests avis recorden quan a la seva joventut, les carboneres eren una manera més de sobreviure la gent del camp i s'havia de ser molt destre a l'hora de fer-les, ja que era una feina amb força risc...
ResponEliminaPel que jo sé, en Pere Pujolà va ser una de les persones que va promoure fer carboneres, aprenent d'un carboner ja molt gran, per recuperar una activitat molt antiga i important en el Montseny. Està molt lluny de ser una recreació turística, es tracta de recuperar i donar a conèixer un llegat històric.
ResponEliminaha,ha,ha...a aquest parell els conec!...Em deixes que posi la teva foto al Facebook del meu pare, en Pere Pujolàs?...crec que li farà il·lusió...
ResponEliminaEstàs molt ben informada.
Un petó, bonica!
És clar que sí. El teu pare és una persona entranyable.
ResponEliminaSí que ho és. Un petó!
Elimina